Hi ha haver una època daurada i rosa. L’encarnava l’actriu Doris Day, cabellera d’or, llavis i ungles com pètals: sempre riallera, cèlebre pels seus joiosos papers com a mestressa de casa atractiva i feliç, envoltada dels primers electrodomèstics, amorosa, abnegada i musical. Sempre al peu del canó familiar, sense perdre encant i alegria. Era el símbol femení de la segona meitat del segle XX: les societats occidentals, deixant enrere fams, sofriments i dols de guerra, abraçaven amb entusiasme un creixement econòmic que s’imaginava imparable.
Res del que aquella idealització imaginava va cristal·litzar de manera genèrica i harmònica. A finals dels seixanta, una revolució cultural interna va generar una dinàmica crítica, sovint ferotge, contra els valors i les formes occidentals. Aquest corrent crític, que qüestionava la família (i, per tant, el simbolisme que personificava Doris Day), va anar creixent a mesura que la guerra del Vietnam i la crisi del petroli van començar a posar dificultats al desplegament sense traves ni màcula de la civilització burgesa occidental. De cop, la bonança posterior a la II Guerra Mundial es tornava un malson inquietant: contracultura, drogues, guerra, xoc racial, CIA, magnicidis (John i Robert Kennedy, Martin L. King, Sharon Tate), desestructuració familiar, feminisme, inici de la revolta gai a Stonewall, etcètera.
Res del que Doris Day simbolitzava va quallar; al contrari: va suscitar al·lèrgia
El món de Doris Day, amb els seus cabells esculpits i la rialla de dents blanquíssimes, es desmuntava. Els nens de les famílies burgeses consumien massa greixos saturats i creixien en unes societats fragmentades, turmentades, que tendien a la inflamació. Era l’anunci de la decadència i el malestar actuals, presidits per la droga del fentanil, la hiperfragmentació identitària i el narcisime digital.
Aquest procés va culminar tot just fa un parell de dècades, amb el descarrilament de la globalització i els canvis culturals i de gènere del segle XXI. Tot el que ara estem vivint, aquesta confusió, el xoc entre progrés liberal i regressió il·liberal, el populisme, les filosofies de gènere, tot això respon al malestar que va començar a gestar-se amb les reaccions al·lèrgiques a l’aparent alegria i estabilitat del anys cinquanta i seixanta del segle passat i a tots els dimonis, mentides i opressions que s’amagaven sota la catifa d’Occident.
A la pel·lícula d’Alfred Hitchcock L’home que sabia massa , de 1956, Doris Day cantava la cançó “¿Qué será, será?”, que va guanyar l’Oscar a la millor música. Recordem l’argument del film. El matrimoni nord-americà format pel doctor Ben MacKenna (James Stewart, el rostre del pare perfecte) i la seva dona Jo (Doris Day, la mare immillorable) passen les vacances amb el seu fill Hank, de deu anys, al Marroc. De manera inesperada, mentre visiten el bigarrat mercat de Marràqueix, un home s’acosta al matrimoni. S’havien conegut a l’autobús i els havia salvat d’una innocent relliscada sociocultural del fill. Aquest home els confia un secret just abans de morir en braços del doctor MacKenna. Aleshores, una organització segresta en Hank, el nen, per fer xantatge als MacKenna i aconseguir que no revelin allò que saben. Sense saber en qui poden confiar, els pares intenten desesperadament recuperar el fill, atrapats en un malson angoixant, envoltats d’assassins, espies, policies malintencionats i amics equívocs.
Lee tambiénUn líder pietós
Amb la lletra en anglès però amb la tornada en castellà, Doris Day canta “¿Qué será, será?”, cançó que, traduïda, diu: “Quan era petita / Li vaig preguntar a la meva mare, què seré? / Seré guapa? Seré rica? / Això és el que em va dir / No podem veure el nostre futur/ ¿Qué será, será? / El que sigui, serà”.
En una de les estrofes, la protagonista de la cançó es pregunta si el futur del seu amor, serà bonic com l’arc de sant Martí. La mare que representa Doris Day canta aquesta cançó en un moment de tendra manyagueria amb el fill. Ella i el marit se’n van a sopar i deixaran el nen a l’hotel. Mentre li posa el pijama i li desfà el llit, va cantant l’enganxosa cançó mentre li fa moixaines i li pessiga el nasset. Quan ella torni, el nen estarà segrestat i haurà començat el malson. El film funciona com a metàfora: trigarem a sortir d’aquest malson, que s’ha complicat molt. S’ha anat fent més i més espès.