Una de les pageses que venien fruita al mercat de la Mercè, a Virrei Amat, fascinava a ma mare per les seves dites. Cada cop que em queixava perquè ens donava fruita de postres me’n deia una que no vaig acabar mai d’entendre: “Per l’agost és madura, pel setembre, sepultura”. Suposo que es referia a algun tipus de fruita que calia collir abans que es fes malbé el setembre. En castellà trobo un que fa “agosto tiene la culpa, septiembre lleva la pulpa”. En tot cas, en aquella època el calendari tenia unes pautes que, mig segle després, són cronologia històrica.
L’estiu abastava, poc o molt, de Sant Joan a la Mercè. La lliga de futbol començava el setembre, l’escola no gaire abans del 15, el vint-i-pocs ma mare ja començava a fer l’aparador de tardor a la sabateria de casa, posava els nous models de sabata tapada i retirava totes les sandàlies i les sabates de senyora obertes. Aquella disposició durava ben bé fins a la setmana abans de la Puríssima, que comportava canvis importants a l’aparador per la irrupció de botines i botes, i així anàvem fent durant el pic de consum nadalenc fins a la nit del dia de Reis, quan calia desmuntar-ho tot i afegir uns preus cridaners retolats en grans cartons per ressaltar les rebaixes.
L’indiscutible canvi climàtic fa que sovint la sepultura arribi per a la fruita abans que la cullin per madura, però també hi ha canvis de calendari provocats per l’avidesa econòmica. Que el primer dia de setembre la lliga de futbol ja hagi celebrat la tercera jornada hauria estat tan impensable com que sortissin diaris els dilluns o que la tele no tanqués a la nit. La mateixa continuïtat monstruosa que ara pretén transmetre el concepte 24/7 ens hauria semblat un recurs de ciència-ficció per imaginar una societat insomne com la que vivim cada cop més a tothora. Políticament, l’agost que hem deixat enrere ha estat tan convuls o més que els onze mesos precedents. El curs polític va començar una setmana més tard que el futbol – panem et circenses –, però en això no podem establir comparacions, perquè en aquella època el cap d’Estat que ara aclama alegrement la grada del Bernabéu va dir a un lletraferit llepaculs: “Haga usted como yo, no se meta en política”.