Groucho Marx, en una d’aquelles cèlebres frases seves a mig camí entre l’aforisme i la gregueria, va dir: “Trobo que la televisió és molt educativa. Cada cop que algú l’encén, me’n vaig i em poso a llegir un llibre”. Aquest estiu TV3 ha emès els vint-i-sis episodis de les quatre temporades de The Durrells , una dramèdia rodada en anglès i en grec que es basa en la trilogia autobiogràfica de Gerald Durrell. En plena dècada dels 1930 la Louisa Durrell, vídua amb problemes econòmics per pujar quatre fills, decideix deixar Bournemouth i instal·lar-se a l’illa grega de Corfú. Els conflictes familiars es vehiculen a través de la fascinació del fill petit, en Gerry, pels animals alhora que el gran, en Larry, mira de forjar-se una educació sentimental llegint, escrivint i vivint. Els germans del mig, la Margo i el Leslie, trampegen com poden l’esclat hormonal i la jove vídua Louise navega entre els dilemes de la maternitat i la solitud sentimental. La sèrie, de bona factura, corrobora l’opinió de Groucho Marx amb un matís important: resulta doblement educativa, perquè es fa mirar i, alhora, fa venir ganes de llegir. D’entrada, la trilogia autobiogràfica de Gerald Durrell en la qual es basa, que projecta la dimensió zoològica del que seria el cèlebre “naturalista amateur” televisiu. Però també fa venir ganes de llegir les obres del germà gran, el lletraferit de la família, que ha passat a la història de la literatura anglesa amb una tetralogia escrita a finals dels cinquanta: El quartet d’Alexandria ( Justine, Balthazar, Mountolive, Clea ), una història explicada des de quatre punts de vista.
La sèrie ‘Els Durrell’ dona la raó a Groucho Marx: te la mires i després et poses a llegir
Són mirades complementàries que permeten una lectura conjunta. Pel que fa a la trilogia autobiogràfica, Gerald va publicar-ne un volum cada deu anys, amb gran èxit: My family and other animals ( La meva família i altres animals ) el 1956, Birds, beasts and relatives ( Ocells, bèsties i parents ) el 1969 i The garden of the gods ( El jardí dels déus ) el 1978. Són històries que tenen aquell to d’aventura exòtica que associem als estius blaus de la infància. En canvi, les novel·les de Lawrence perpetuen els estius verds de l’adolescència i la joventut, sense perdre mai ni l’aventura ni l’exotisme. En Larry, que a la dramèdia televisiva publica la seva primera novel·la, Pied piper of lovers (1935), i coneix Henry Miller, va excel·lir en l’exploració de la tortuosa vida amorosa dels personatges des d’una certa exploració formal. A Justine (1957), projecta un llibre amb una sinopsi de l’argument a la primera pàgina: “Així podríem prescindir de l’articulació narrativa. El que seguiria seria el drama alliberat de la nosa de la forma”. Hi ha múltiples traduccions en català i castellà tant de la trilogia d’en Gerry com del Quartet d’en Larry, la més recent, de Lluís-Anton Baulenas a Proa, de 2021. Groucho tenia raó: la televisió fomenta la lectura.