No sé on vaig llegir, fa temps, que quan la policia vol posar ordre en un barri particularment problemàtic i insegur, una de les primeres coses que fa és intentar que no hi hagi vidres trencats, pintades ofensives o signes de vandalisme, perquè la incúria crea la impressió que el lloc està deixat de la mà de Déu i que tot hi està permès i, psicològicament, fa més fàcils els robatoris i la violència.
La política de Trump a l’escena mundial és justament la inversa. Trump està demostrant ser un mestre en l’art de sembrar el caos i de generar inseguretat. Amb els missatges que penja a la xarxa i amb les declaracions que fa, trenca vidres, pinta missatges ofensius, destrossa el mobiliari legal vigent, i ho fa amb l’objectiu de crear una situació en què tot s’hi valgui. Enfanga el terreny de joc i enverina el diàleg amb falsedats simplistes i viscerals, perquè sap que en aquest camp sempre guanyarà.
La política europea de fer la gara-gara a Trump funciona: la prova és que encara no ha envaït Grenlàndia
Començo a preguntar-me si no l’hem infravalorat (jo el primer, ho admeto). Veiem que és ignorant, egòlatra, mentider, venjatiu, pueril, i pensem que no pot fer gaire mal, de tan ridícul com el trobem. Però no és inofensiu. ¿No està aconseguint bona part del que vol?
És erràtic, arbitrari. Un dia acusa Zelenski d’haver causat la guerra a Ucraïna i l’endemà amenaça Putin amb sancions si no accepta un alto el foc. Juga amb els aranzels com el gran dictador de Chaplin amb l’esfera del món. Falta a la veritat sense pudor. És groller. Diu estupideses. Una de les últimes: que els dirigents europeus que el van anar a veure acompanyant Zelenski fa un parell de setmanes l’anomenaven president d’Europa. No sé si això ho va dir amb la gorra que es posa últimament, una gorra vermella en la qual es pot llegir: “Trump tenia raó en tot”. No només diu estupideses. En fa: va telefonar personalment al ministre d’Economia de Noruega, l’exsecretari general de l’OTAN Jens Stoltenberg, per dir-li que li faria molta il·lusió rebre el premi Nobel de la Pau.
¿Es pot imaginar algú més ridícul? Però mentrestant envia policies encaputxats a detenir immigrants –o sospitosos de ser-ho–, destitueix una governadora del banc central –la Fed– per carregar-se la independència del banc, fa servir el FBIi el Departament de Justícia com armes contra els seus adversaris i militaritza els carrers de ciutats governades pel Partit Demòcrata, i ningú li para els peus, tret d'algun jutge amb coratge. No se sap si tot això forma part d’un cop d’Estat a càmera lenta, però cada dia s’hi assembla més.
Lee tambiénAquells viatges en autoestop
L’egolatria, l’arbitrarietat i la mendacitat tenen un mètode. Es tracta de descol·locar tothom, d’actuar com un irresponsable per no haver de respondre de res del que diu o fa, de convertir totes les normes i tots els acords signats pels Estats Units en paper mullat. Amb el bombardeig constant d’estirabots, rebequeries, mentides, fatxenderies i nicieses aconsegueix que tothom es posi a la defensiva i que es parli del que ell vol i no del que ell no vol.
És grotesc, risible, però tothom el tem i tothom li segueix la veta (menys Netanyahu, Putin i els xinesos, que el toregen). Els governants europeus pensen que la millor manera de tractar amb ell és fer-li la gara-gara i acontentar-lo amb falagueries i gestos simbòlics, per no haver de fer concessions reals. Accepten augmentar les despeses de defensa a un impossible 5% del PNB, s’empassen un acord desigual i humiliant sobre els aranzels i corren en comitiva a Washington a protegir Zelenski i a suplicar a Trump que no abandoni Ucraïna a la seva sort.
És una actitud que intenten vendre com a pragmàtica: sacrificar la dignitat per evitar mals majors. No hi ha dubte que aquesta política funciona: la prova és que els Estats Units no han envaït Groenlàndia. Però de moment moment els resultats són més visibles en el terreny de la dignitat sacrificada que en el dels èxits obtinguts. Trump els tracta amb menys respecte que a Putin, continua amenaçant Europa amb més aranzels, exigeix un canvi de la normativa digital i es vanta públicament del dineral que Europa pagarà als Estats Units per mantenir el vincle euroatlàntic.
Abans, hi havia coses que no es podien dir si un no volia passar per dement o per carca. Es podien pensar, es podien suggerir amb sobreentesos, es podien deixar caure ben entrada la nit després de la tercera copa a la barra d’un bar, sempre amb una mica de prudència, mirant que no hi hagués ningú que s’ho pogués prendre malament.
Ara ja es pot dir tot, per bèstia que sigui el que a un li passi pel cap. Més grosses que les que engega sense descans el líder del món lliure, el gran Donald, segur que no seran. I qui diu dir, diu fer. Ja no cal dissimular. Tothom es pot treure la careta. Netanyahu i el seu Govern poden matar palestins a milers per veure si se’n van d’una vegada de Gaza i Cisjordània. Orban pot boicotejar descaradament la Unió Europea com un submarí rus. Nigel Farage, Jordan Bardella i els seus correligionaris pugen
als sondejos. A tot arreu apareixen èmuls del gran Donald disposats a trencar vidres. La veda està oberta.