Satanàs està empresonat a Montserrat, perquè és allà que Jaume Clotet (Barcelona, 1974) l’havia deixat fa un any a La germandat l’àngel caigut, amb què va guanyar el premi Josep Pla. No en va tenir prou, perquè amb uns 20.000 exemplars venuts, a l’escriptor i periodista li preguntaven si hi hauria continuació, així que s’hi va posar i ara publica La calavera de l’apòstol (Columna, en castellà a Destino), que serà la segona part d’una trilogia de la qual ara està escrivint la conclusió, que espera veure la llum abans de Sant Jordi. “Són tres històries autoconclusives, però amb fil conductor conjunt, i es poden llegir de manera independent”, assegura Clotet.
Com l’anterior, la nova aventura del monjo Bernat Balaguer i la mossa d’esquadra Berta Bosch vol ser un vehicle d’entreteniment, perquè per l’autor “la literatura catalana, com el cinema o el teatre en català, ha de contemplar l’evasió. La cultura catalana tendeix a la introspecció, l’anàlisi, l’autocrítica, el flagell dels catalans. Ja n’hi ha prou, la gent ja té prou problemes per arribar a casa i torturar-se llegint segons què o mirant segons quines pel·lícules. Vull que el lector s’ho passi bé, i per això l’he fet amb una dosi addicional d’aventura”.
Lee también
La novel·la combina episodis històrics amb una realitat molt propera a l’actual, una ucronia en què l’estàtua de Colom ha estat substituïda per una de Roger de Llúria i el Banc de Barcelona –localització d’alguna escena– encara funciona, una mena de Catalunya independent, sense que ho digui explícitament: “És el país que m’agradaria”.
El llibre té un rerefons fantàstic, centrat sobretot en el poder de les relíquies: “Quan treballava al Palau de la Generalitat –va ser director general de Comunicació del Govern– vaig saber que allà hi ha relíquies de Sant Jordi, i al final està normalitzat, però és al·lucinant. Ens pensem que són anècdotes, però encara que moltes relíquies puguin ser falses són històries importants, i no sé si tenen poder, però en el seu dia tenien com a mínim un gran poder espiritual”.
Jaume Clotet, davant de la Foneria de Canons, al final de la Rambla de Barcelona, escenari del llibre
L’autor explica, però, que “bona part dels elements fantàstics estan documentats, com la sang de Crist amb què s’escriu una Bíblia que té un paper rellevant. No escric que fos a Catalunya perquè sí, se sap que un papa la va enviar aquí i teòricament no va tornar. M’agrada barrejar ficció i realitat, però que la ficció no surti del no-res, sinó que estigui ancorada a la realitat, i així el lector viatja per tot el territori, a llocs que coneix i pot anar com Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Martí del Canigó, el Miracle o Sant Pere de Lavern, primer esglaó a l’infern”.
Sí, en aquesta església del Penedès situa la principal porta a l’inframon: “Totes les esglésies del voltant, fins a Vilanova o el Vendrell, tenen àngels al dalt assenyalant Sant Pere de Lavern. Catalunya té, per a la meva sorpresa, trenta portes a l’infern, i no sé si cap altre país en té tantes, però potser això explica com es van les coses, no? A cada comarca hi ha llocs com el Forat de l’Infern, el Barranc del Diable o el Forat de l’Ou...”. L’escriptor dona per fet que “el món de la màgia, dels conjurs o de les bruixes no és real, però n’hi ha tanta informació a tot el món que ves a saber si en algun moment existia i l’hem sepultat sota la raó i la il·lustració. La paraula, si hi creus, potser té més poder que no ens pensem”.
