Avui envernissarem de poesia l’article, que sempre dona categoria. Antonio Machado: “Todo pasa y todo queda / pero lo nuestro es pasar / pasar haciendo camino”. Tornant a la prosa: el nostre fort de debò és gastar.
Hi ha cap Estat de benestar més rumbós? Quinze autonomies acumulaven un deute de 83.252 milions d’euros. Així, tot d’un plegat, sembla molta pasta i una mostra de gestió poc encomiable. Què fa l’ Estat? Assumir el deute de l’ Estat bis i tots contents. Que potser no és meravellós viure en una societat en què els deutes es resolen de grat i sense sermons encara que sembli cosa de trilers?
La lògica econòmica que regeix les vides de la ciutadania –així ens anomenen ara a la gent per entabanar-nos– deixa de funcionar en l’àmbit públic. Oblideu-vos de l’economia domèstica i les lliçons familiars. Si un dona un cop de mà a un fill endeutat, la segona cosa que fa és deixar-li anar un sermó. L’ Estat espanyol, en canvi, és més desprès perquè ni tan sols exigeix rectificar, per bé que així que passi un temps –i per lògica– els deutors hi tornaran.
Si m’endeuto per festes, soc malgastador; si l’Estat dilapida, és pel bé de tothom
Soc del CE Europa, però de luterà ni un pèl. Gastar m’agrada, ho confesso, i en bona companyia encara més, però per alguna cosa no he arribat a tinent d’alcalde, sotssecretari d’Agricultura o Síndic de Greuges. No hi ha manera de poder malgastar els diners aliens...
Lee tambiénLa gran flotilla invencible
Espanya té alguna cosa de festa permanent, d’aquestes que quan surt el sol i és hora d’anar a dormir ningú no es fa càrrec de la factura. Només ens faltava creure’ns un “Estat de benestar” per tirar de veta sense límits. Que moren assassinades dones? S’estableixen proteccions i garanties ideals sobre el paper, però que necessiten uns mitjans de què l’ Estat no disposa (i ho sap, cosa greu). Que no arriba el transport públic a tots els indrets del país i a la mateixa porta dels usuaris? Tot excepte assumir la veritat: ho sentim, no disposem dels recursos necessaris. Això mai!
Des de l’ Estat no s’educa en el rigor, sinó en el realisme màgic, i apugem o creem impostos, que la vida són quatre dies. I així, a veure qui és el governant que es compromet a gastar només el que dona de si l’economia...
