Les escenes que la policia municipal de Madrid i els serveis socials de la comunitat expliquen sobre les condicions en què vivien sis germans del districte de Vallecas recorden la novel·la Oliver Twist , de Charles Dickens, convertida en una denúncia i un símbol universal de la infància maltractada: fam, brutícia, falta de les cures més elementals...
Però un detall fonamental diferencia aquests sis germans de carn i os del personatge de ficció: ells sí que tenen pares. El 27 d’agost van ser detinguts, com va avançar ahir Carlos Hidalgo al diari Abc . Els serveis socials, com ha pogut confirmar aquest diari, estaven darrere la pista del matrimoni. Una altra filla, major d’edat, va alertar la policia.
Els nens estaven malnodrits; cinc tenien erupcions cutànies afavorides per la falta d’higiene
Aquesta jove va explicar que els seus pares sospitaven que l’administració els retiraria la custòdia dels seus fills (tres nens i tres nenes, d’entre 4 i 15 anys) per les pèssimes condicions en què els tenien, bruts i malnodrits. La denunciant va afegir que el matrimoni volia emportar-se la canalla a una altra comunitat autònoma per torpedinar els plans dels serveis socials.
Una segona denunciant, neboda dels denunciats, va ratificar aquestes acusacions, cosa que va precipitar l’actuació de la p olicia. Quan els agents van anar al domicili dels nens, al populós districte de Puente de Vallecas, es van trobar una escena per a la qual no estaven preparats: la casa semblava el malson d’una parella amb la síndrome de Diògenes.
Capes i capes de brutícia. Una nevera mig buida o amb aliments en mal estat. Parets amb greix acumulat... “Què és l’últim que heu menjat?”, van preguntar els policies als nens. “Salsitxes i un got de llet que ens va portar la nostra àvia”, van respondre sense precisar quan. La Conselleria d’Afers Socials s’ha fet càrrec dels sis germans.
Tots sis, segons han explicat fonts del departament, han estat traslladats a un centre d’acolliment perquè mantinguin el contacte entre ells. Un jutge de menors s’ha fet càrrec del cas.
Si els pares projectaven un comiat a la francesa perquè temien perdre la custòdia dels nens a favor de l’ Administració, ara en podrien perdre fins i tot la tutela.
Cinc dels germans tenien símptomes evidents d’impetigen, una infecció cutània molt contagiosa que afecta principalment nadons i nens de poca edat. Es caracteritza per l’aparició de nafres inicialment vermelles a la cara, especialment al nas i a la boca, a més de les extremitats. D’origen bacterià, es talla fàcilment si s’actua a temps.
Però si no es reacciona de manera diligent (i la falta d’higiene n’és un caldo de cultiu idoni), les nafres rebenten i produeixen crostes de color daurat, semblant al de la mel. Els nens en tenien tantes que la primera actuació va ser traslladar-los a un hospital per a l’avaluació i tractament. Només més tard van ser derivats a un dels tres centres de primera acollida que té Madrid.
Es tracta d’institucions que assumeixen de manera temporal la cura i l’educació de menors “que no disposen d’un entorn que pugui satisfer les seves necessitats biològiques, afectives i socials”. L’objectiu ara, expliquen els serveis socials, és que els germans recuperin el propi entorn familiar, és a dir, parents que vulguin i puguin fer-se’n càrrec amb garanties.
En cas que aquesta opció sigui impossible, se’ls buscaria una llar d’acollida mentre es decideix què passa amb els pares, que han quedat en llibertat amb mesures cautelars i a disposició de la justícia. En tot cas, els nens no podran estar-se en aquest primer centre d’acolliment més de tres mesos, segons la llei de protecció a la infància i adolescència d’Espanya.
L’article 229 del Codi Penal castiga qui abandoni un menor d’edat o a una persona amb discapacitat necessitada d’una protecció especial. Si aquesta conducta fos protagonitzada pels pares o els cuidadors dels abandonats, la pena s’agreuja i pot oscil·lar entre els 18 mesos i els tres anys de presó. La condemna es veu encara més augmentada si s’hagués posat en perill, entre altres coses, “la integritat física” de les víctimes. Dickens ho va dir el 1838 millor que el millor dels legisladors: “Hi ha persones que tenen el pitjor enemic en si mateixes”.
