Catorze anys després de l’última entrega, les aventures del capità Alatriste tornen a les llibreries amb una Misión en París, en què Arturo Pérez-Reverte paga el deute amb Alexandre Dumas. La primera edició d’Alfaguara és de 180.000 exemplars, tot un fenomen literari.
L’Espanya del XVII
La llegenda negra va existir, és veritat; no es tracta de negar, es tracta d’afegir”
El veterà soldat dels terços de Flandes i els altres protagonistes –com ara Íñigo Balboa, un dels narradors, i Francisco de Quevedo, que l’autor ressuscita perquè el gran poeta del segle d’ or revisqui en la ficció els seus mordaços debats literaris i les intrigues palatines– arriben a la capital de França seguint les ordres del comte duc d’ Olivares, que vol aprofitar la guerra que el cardenal Richelieu lliura amb els protestants perquè Felip IV passi al davant de Lluís XIII.
La força de l’imperi
“Espanya no era com ara, tothom volia ser espanyol i apreciava el que era espanyol”
A la presentació del llibre, ahir a Madrid, Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) va explicar que no ha volgut fer un “pastitx” de les novel·les d’espadatxins del segle XIX, raó per la qual li va ser difícil resoldre els duels entre Alatriste i Athos i Íñigo i D’Artagnan sense que l’orgull dels espanyols, bregats en mil batalles, ni dels francesos, cortesos i més fins amb l’espasa, es veiés menyscabat. “ Els tres mosqueters , que vaig llegir amb vuit o nou anys, va ser un llibre fantàstic per a mi”, va revelar.
Com ha tornat el seu personatge? En la ficció, han passat dos anys des de l’última aventura, però a la realitat n’han passat catorze des que el va deixar...
Alatriste també ha envellit i té més remordiments que en l’aventura anterior. És un heroi fosc. Va tallar la cara a una dona quan era jove a Nàpols. Però si bé mata per diners, també té altres valors, com ara la lleialtat i l’honor. És un home descregut, però continua defensant el seu rei encara que no hi confiï. Ha fet coses de què no està orgullós, igual que jo. Les meves obres pretenen recuperar la grandesa d’una època que va tenir llums i ombres. Per això les crítiques més fortes m’han arribat de pols oposats, de l’extrema esquerra, que ha relegat la paraula Espanya, i l’extrema dreta, que deplora les crítiques a l’imperi espanyol, com si tot fos bo i no hagués existit la Inquisició.
“Escrivint Alatriste em reconcilio amb Espanya”, assegura. També amb la llegenda negra que es va començar a construir en l’època en què s’ambienten les aventures del seu personatge?
La llegenda negra va existir. És veritat. No es tracta de negar, es tracta d’afegir. L’ Espanya del XVII va ser lluminosa i fosca. Hi va haver glòria i hi va haver misèria. Hi va haver de tot. Però com que a Espanya sempre has de triar trinxera, uns en neguen una i els altres en neguen l’altra.
I Alatriste n’és la síntesi...
Sí, Alatriste justament és un intent de dir: no, sense complexos, i incorporar en un personatge les dues Espanyes.
Que semblen eternes...
Sí. A Espanya, des de fa molt de temps, sempre s’ha traçat una línia: a veure, en quin bàndol estàs? Doncs miri, depèn... Dreta o esquerra? Depèn de quin peu em trepitgi...
I Catalunya? Hi ha un personatge aragonès, Sebastián Copons, que podria ser català...
La Catalunya actual no s’entén sense l’ Espanya del XVII. Per què va fracassar la Unió d’Armes? Per què es van mantenir uns furs? Perquè Catalunya estava abocada en la Mediterrània i Castella en Amèrica... Però hi havia catalans en els terços. Espanya no era com ara, tothom volia ser espanyol llavors i apreciava el que era espanyol. Però a El puente de los asesinos hi apareix un personatge que fins i tot blasfema en català. Jo mateix tinc orígens catalans.
Les seves novel·les d’aventures acosten la història d’ Espanya als lectors, sobretot als joves, que li han demanat més episodis de la sèrie.
La història d’ Espanya va quedar molt contaminada pels uns i els altres. I rebutjant-la i no estudiant-la s’ignora. Hi ha coses que no s’entenen si no mires cap enrere. Doncs bé, entre espadatxins, estocades i carrerons foscos, ho farem, jugarem i entendrem el que som i el que vam ser. Com vam ser, per bé i per mal? Aquesta és la qüestió.
Hi ha alguns passatges, com ara el setge de La Rochelle, en què resisteixen els últims hugonots, en què sembla que s’ha inspirat en la seva pròpia trajectòria com a reporter de guerra...
En primer lloc, m’he basat en els textos de l’època, en les relacions de testimonis que van veure el que va passar. Però també m’ha valgut la meva experiència personal a Sarajevo, on he vist gent assetjada i morta de gana, com ara ho veiem a Gaza. Hi ha coses que has d’haver viscut: olors, sensacions... No és teoria. La solitud, el fang, la por, el fugir... El llibre també se’n beneficia.
