La vergonya d’Irlanda
Hogan va néixer en una Irlanda que amb prou feines començava a alliberar-se dels pitjors excessos de la moral catòlica. “El 2006 era adolescent i, si hagués estat mare soltera, hauria acabat en una d’aquelles llars terrorífiques”. Institucions religioses on, amb la connivència de l’ Estat, recloïen dones embarassades fora del matrimoni que esclavitzaven per tota la vida. Els seus nadons els donaven en adopció sense permís de la mare i sempre que encaixessin dins els seus cànons de perfecció. El 2014 va sortir a la llum el descobriment d’una fossa amb 800 nadons a la llar de Tuam. Hogan ha visitat els emplaçaments de convents i residències, ha parlat amb supervivents, membres dels ordes religiosos que els dirigien i s’ha endinsat en els documents de l’ Església i l’ Estat. Ho explica a La república de la vergüenza (Errata Naturae).
Irlanda va destrossar la vida a més de 60.000 mares?
Fins fa molt poc l’ Església catòlica, actuant d’acord amb l’ Estat irlan-dès, dirigia una xarxa d’institu-
cions per amagar, castigar i explotar “dones desencaminades”.
Què havien fet?
Quedar-se embarassades fora del matrimoni. L’avortament era un pecat. Se les apartava de la societat i se les tancava, amenaçava i separava dels seus nadons.
Quina mena de llocs eren?
Llocs de treball d’on no sortien mai i on la taxa de mortalitat era aclaparadorament alta. A les bugaderies de la Magdalena, per exemple, eren recloses nenes i dones i se les condemnava a la servitud.
De quins anys parlem?
De la independència d’Irlanda i la creació de la república el 1922. Les últimes institucions van tancar el 2006!
La notícia es va destapar el 2014.
Es va fer públic el descobriment a la llar de Tuam d’una fossa comuna. L’ Estat ho sabia des de feia anys, però van callar. Una investigadora independent va descobrir restes d’uns 800 nadons dins una fossa. En total van morir prop de 9.000 menors en aquestes institucions.
Què passava amb els que sobrevivien?
Es donaven a parelles catòliques casades i “decents” sense el consentiment de la mare, i se’ls canviava la identitat perquè no poguessin trobar-los mai. Encara hi ha centenars de nens dels quals no se sap on són. Els que no eren adoptats, majoritàriament amb discapacitats, quedaven institucionalitzats per tota la vida.
Per què morien tants nens?
Les seves vides eren considerades sense valor. Patien falta de cures, abandonament i desnutrició. La mortalitat era cinc vegades més alta que en la població infantil general.
Les embarassades havien de treballar?
Sí. Fins i tot en avançat estat d’embaràs fregaven terres agenollades, treballaven en bugaderies de convents i rebien càstigs físics. Eren tractades com a criminals.
Com es finançaven aquests centres?
Amb fons estatals i donacions privades de famílies adoptants.
Què menjaven?
Un supervivent va explicar que a la llar de Tuam, mentre les autoritats del comtat celebraven banquets en la institució, mares i fills passaven gana fins al punt de menjar molsa.
Patien abusos sexuals?
Sí, moltes hi arribaven per violacions que no eren investigades mai. Però també hi va haver violacions a dins de les institucions per part de capellans i empleats.
Quin testimoni li va impactar més?
El d’una dona que va néixer en una institució d’aquest tipus, va ser enviada a una bugaderia de la Magdalena i encara és allà, sense haver sabut durant dècades que tenia família viva.
També va entrevistar les monges que regentaven les llars.
Sí, moltes disposades a parlar a títol personal del que van veure. Algunes van intentar intervenir contra crueltats, però van ser silenciades. El pitjor és que la cultura del silenci continua present. Pocs ordes participen avui en plans de reparació.
Expliqui’ns els abusos confirmats.
Abusos sexuals a dones i nens, treballs forçats, maltractament físic, negligència mèdica, enterraments sense digna sepultura.
I capellans i bisbes callaven?
Alguns capellans al seu dia es van escandalitzar i van voler manifestar-se en contra públicament, però la jerarquia de l’ Església no ho va permetre mai. Fins i tot el 2018, quan es va despenalitzar l’avortament, un bisbe va defensar reobrir aquelles institucions com a alternativa a l’avortament amb alguns canvis.
Impactant.
Sí, fins a quin punt alguns no han entès tot el mal que han fet!
El 2021 se’n va publicar l’informe oficial.
Reflectia que 60.000 mares, la majoria adolescents, i 57.000 nens –9.000 van morir–, van passar per aquestes institucions. I això entre la dècada dels seixanta i setanta.
Quina és la seva conclusió?
Tant l’Església com l’Estat han d’escoltar més les víctimes. És maquiavèl·lic que sobre la fossa comuna de nens es construís un parc infantil, cosa sol·licitada als anys setanta per la Junta del Comtat que sabia el que hi havia sota el terreny.
El Govern ho sabia?
Sí, des del principi. En debats dels setanta es va parlar d’esclavitud en aquestes institucions, però van continuar obertes fins als noranta i més enllà. A partir del 2000 l’ Estat va demanar disculpes i va crear un pla de reparació, però va excloure més de 20.000 víctimes.
Com va reaccionar la societat?
Se sabia que existien aquells llocs, però no la magnitud de la mortalitat ni les fosses. Això va despertar indignació i una crida col·lectiva a la justícia.
