Aquest article arriba una mica tard perquè l’exposició es va clausurar diumenge passat. Em refereixo a l’exposició que, al llarg de l’estiu, la Biblioteca Nacional d’ Espanya ha dedicat a la trajectòria del polític i escriptor Jorge Semprún. L’exposició es titulava El largo viaje, com la primera de les seves novel·les, que jo no coneixia i he aprofitat per llegir. De fet, en aquests mesos de juliol i agost he llegit diversos llibres de Semprún i sobre ell, amb una vida fascinant i amb una obra, tota d’inspiració autobiogràfica, que intenta estar a l’altura d’aquesta vida, per bé que no sempre ho aconsegueix. Sí, m’han decebut algunes de les seves novel·les, començant per la cèlebre Autobiografía de Federico Sánchez, d’un gran valor testimonial però d’escàs valor literari.
Nascut al si d’una família il·lustre (era net del president Maura), Semprún va ser combatent de la Resistència contra l’ocupació alemanya, supervivent del camp de concentració de Buchenwald, conspirador clandestí a l’ Espanya del franquisme, membre del comitè central del PCE a l’exili, novel·lista i guionista d’èxit internacional, ministre en un dels governs de Felipe González... Qui pot superar això?
Home d’acció durant més de dues dècades, no és estrany que la seva vida hagi inspirat un bon nombre d’escriptors: s’han publicat no menys de mitja dotzena de biografies seves. La que acabo de llegir, La aventura comunista de Jorge Semprún, de Felipe Nieto, se centra en la seva etapa de més activitat política, des de l’aproximació al comunisme a començaments dels quaranta fins a l’expulsió del PCE el 1965. És apassionant el relat dels deu anys en què, comissionat pel Partit per organitzar l’oposició intel·lectual al franquisme, entrava i sortia d’ Espanya sense
que la Brigada Político-Social, obsessionada a agafar-lo, l’arribés a enxampar mai. Què pensaria el comissari Conesa si sabés que l’havia tingut assegut just darrere en un Madrid-Barça al Bernabéu i que a la plaça de toros de Vista Alegre, convidat pel seu amic Domingo Dominguín, havia ocupat una llotja molt propera a la del mateix Franco?
Als anys quaranta i cinquanta, el Partit purgava els seus amb acusacions de desviacionisme o de “titisme” (per Tito, el president de Iugoslàvia), tan inconcretes com difícils de rebatre. Quan el 1965 els van purgar a ell i a Fernando Claudín (i,
de passada, a Jordi Solé Tura i a Francesc Vicens), se’ls va acusar de fraccionalisme, una altra d’aquelles paraulotes que no signifiquen res. Sorgeix llavors el Semprún més interessant, el que, alliberat de la disciplina partidària, fa examen de consciència i reconeix els seus errors del passat.
Cal preguntar-se per què persones benintencionades col·laboren amb una maquinària de terror
Com els fanàtics ho són en les coses petites igual que en les grans, el seu entossudiment havia inclòs des de les altes esferes de la política fins a les més modestes de la literatura. A mitjans dels quaranta va publicar una ressenya de Nada de Carmen Laforet, que, amb una ceguesa notable, acusava de distreure la joventut espanyola dels veritables objectius de lluita, estar al servei del franquisme i difondre les idees de l’enemic (déu-n’hi-do!).
Per aquells mateixos anys, va provocar la ruptura amb el comunisme de la cèl·lula d’escriptors que es reunia a l’habitatge de Marguerite Duras, que el va titllar de
delator per haver denunciat davant el Partit els comentaris despreocupats sobre algun dirigent...
Entre tots la van matar
Cal preguntar-se (i la qüestió també serveix per al present) per què persones cultes i benintencionades col·laboren de manera entusiasta amb una maquinària d’injustícia i terror com la que va posar en marxa Stalin, la mort del qual va inspirar un emocionat poema a Semprún. L’estalinisme representava el contrari del que el mateix Semprún representa: la submissió intel·lectual, la deshumanització, un dogmatisme gairebé religiós, el culte a la personalitat, la devoció per les jerarquies... La seva adhesió prolongada a un comunisme d’arrel estalinista s’explica pels mateixos patrons de pensament de la militància, que considerava “preferible equivocar-se dins del partit a tenir raó fora d’ell”. Quants remordiments li acabaria causant a Semprún aquesta submissió, que a Autobiografía de Federico Sánchez confessaria: “Jo he estat un intel·lectual estalinizat; cal saber que ho he estat i he d’explicar per què ho he estat”!