La política espanyola travessa una etapa de descrèdit profund, no per un error puntual ni per una crisi passatgera, sinó per una cadena d’episodis que n’han deteriorat la legitimitat i han soscavat el prestigi dels que l’exerceixen. Lluny de viure’s com un espai per la confrontació d’idees, la política s’ha convertit en un camp de batalla marcat per la crispació permanent, la sospita constant i la desconfiança generalitzada. És comprensible, aleshores, que cada cop hi hagi més ciutadans que contemplin amb escepticisme i menyspreu la figura del representant públic, mentre es decanten per l’abstenció o s’aferren a les receptes màgiques del populisme d’extrema dreta.
Les darreres dècades, el sistema polític espanyol ha funcionat sobre una dinàmica d’alternança entre blocs: progressistes i conservadors. Aquest canvi de cicles, però, no ha obeït mai a debats ideològics o a propostes reformistes. Més aviat, els canvis han estat conseqüència de l’esfondrament dels governs per escàndols de corrupció. Així va caure Felipe González, envoltat pels GAL i els casos de corrupció sistèmica del PSOE, que va obrir la porta de la Moncloa a José María Aznar, que va sortir per la finestra per la manipulació i les mentides sobre els atemptats de l’11-M a Madrid. També així va ser desallotjat Mariano Rajoy després de coneixe’s la condemna al PP en el cas Gürtel, per la moció de censura que va facilitar el retorn dels socialistes al poder. I així trontolla ara Pedro Sánchez, assetjat pels escàndols que afecten els dos darrers secretaris d’organització del PSOE.
L’alternança, doncs, es produeix per descomposició de l’adversari i això, inevitablement, erosiona la confiança en el sistema. La crispació ha esdevingut el millor combustible per alimentar el desgast. Els discursos es carreguen de desqualificacions, els parlaments es converteixen en platós i les xarxes socials amplifiquen la toxicitat fins a convertir la política en un espectacle polaritzat on el soroll substitueix el contingut i on les fake news modelen les percepcions i arraconen els fets contrastats.
Aquest circ no és exclusiu d’Espanya. N’hi ha prou amb mirar cap als Estats Units, on el president Donald Trump governa com si estigués passant les pantalles d’un videojoc mentre insulta, menteix i manipula sense escrúpols. Les convencions que han sostingut la vida democràtica, com el respecte institucional, l’autonomia de les institucions o els límits ètics del poder, han saltat pels aires. Les institucions ja no són vistes com a garants de l’interès general, sinó com a instruments al servei d’una ideologia i d’un partit.
Es parla de Santos Cerdán, d’Ábalos i de Koldo, però sabem qui els pagava les comissions?
Quan la corrupció apareix, de seguida proposen mesures per combatre-la, però solen ser més efectistes que eficaces. Després de cada escàndol s’aixeca més alt la bandera de la transparència i se sotmet els càrrecs públics a una exhibició total dels seus béns. De debò millora la democràcia saber si un diputat va heretar un traster de l’avi o si un ministre encara paga la hipoteca del pis? La rendició de comptes és indispensable, sens dubte, però s’hauria de gestionar des d’una oficina independent i amb garanties de confidencialitat, i no com un espectacle que alimenta la morbositat i la demagògia. L’escrutini públic injustificat i la pèrdua absoluta de la privadesa genera una presumpció de culpabilitat que allunya de la política moltes persones que podrien aportar experiència i compromís.
Lee tambiénSánchez perd el control
Per contra, sorprèn que quan apareix un cas de corrupció sempre coneixem el nom del polític corromput, però rarament el de l’empresa corruptora, que té exactament la mateixa responsabilitat. Aquests dies, per exemple, es parla de Santos Cerdán, d’Ábalos i de Koldo, però sabem qui els pagava les comissions? Si no ataquem també l’arrel empresarial de la corrupció, seguirem combatent els símptomes sense curar la malaltia.
La bona política és necessària i ha de recuperar la vocació de servei, la dimensió institucional i el prestigi social. No com un privilegi, sinó com una forma digna i valuosa de contribuir al bé comú. Si no s’aconsegueix, el buit l’ocuparan els oportunistes, els més mediocres, els populistes i els que entenen el poder com un botí. La política, com diu la dita, entre tots la van matar i ella sola es va morir.