Planificar és quantitatiu. Acceptar és qualitatiu. Intentem governar les nostres vides, però la vida ens dona sorpreses.
Ens projectem cap al demà amb el bagatge del passat, però el futur exigeix adoptar noves regles i mirades. Protestem una mica, perquè no volem ser expulsats del passat, però estem submergits en la vida. Viure és acceptar, ampliar la mirada i la resposta davant el que passa.
Hi ha més realitat que la que hem tingut fins ara i la vida ens espera, gairebé sempre, en allò inesperat. El que vindrà és nou. En això ens haurem de manegar. Hi ha moments en què descobrim noves facetes de nosaltres mateixos, que, encara que no sempre són fàcils d’inaugurar, amplien el nostre destí. Madurar és créixer en el nostre futur.
Avançar és descobrir i deixar anar. Per elevar-se, cal aprendre a deixar anar llast. Parlo amb un amic de debò i la conversa flueix amb sinceritat, intimitat i enteresa. Li deixo anar una idea i me la rebota enriquida, sempre, perquè tot diàleg de debò és com un joc de frontó, tu llances la pilota i l’altre te la torna.
Avançar és descobrir i deixar anar; per elevar-se, cal aprendre a deixar anar llast
El joc més interessant és aquell en què comprèn que no és que el rebot t’arriba a un lloc on has quedat descol·locat, sinó que t’arriba, precisament, a un lloc on et conviden a recol·locar-te.
Per dir-ho amb una altra imatge: la idea és ampliar el radi del compàs i, a més, canviar el punt d’ancoratge de l’agulla. Si volem tenir una mirada més àmplia, hem d’acceptar la invitació per canviar no només el punt al qual volem accedir, més llunyà, sinó, a més, fixar un altre centre que ens obligui a sortir del cansament i del confort. Això és créixer i madurar.
Lee tambiénUna mirada a dos mundos
Viure és créixer des de l’alegria i superar el cansament conegut. Ens mereixem treves, però ens exigim la grandesa de no claudicar. Ho va dir Pessoa en un poema que parla d’alegria, de calma, de febre i d’esperança. En el poema Cansament, al final diu: “Un descans que no es troba / no, no és cansament / és alguna cosa més, és més profund, / és el que queda de l’ànima / quan se l’ha lliurat”.
Hem tornat. Els diaris ens esperen amb les dents esmolades, com abans de l’estiu. Però no saben que nosaltres no ens deixem tombar pel cansament. Hem optat per recol·locar-nos en lloc de quedar-nos descol·locats. Ho hem decidit, amb la mateixa força del poema de Pere Casaldàliga La nostra hora, que diu: “És tard / però és la nostra hora. / És tard / però és tot el temps / que tenim a mà per fer el futur. / És tard / però som nosaltres / aquesta hora tardana. / É s tard / però és matinada / si insistim una mica”.