Durant bona part del segle XX, a les societats occidentals s’hi va instaurar una convicció profunda: els fills viurien millor que els seus pares. Aquest progrés no era només econòmic, sinó també social i vital. S’esperava que cada generació tingués més oportunitats d’estudi, més estabilitat laboral, més accés a l’habitatge i, en definitiva, més benestar. Aquesta dinàmica alimentava un imaginari col·lectiu d’ascensor social ben greixat que les generacions més joves estan descobrint que ja no funciona com abans.
Acceptar que l’ascensor s’ha espatllat suposa un xoc generacional. L’expectativa d’un futur més pròsper transmesa per les famílies, els sistemes educatius i els discursos polítics s’ha topat amb un mur de dificultats materials i socials. El resultat és una frustració col·lectiva que té efectes profunds en la política i en la cohesió social.
És un canvi per a les generacions més joves, que veuen el seu futur amb més por que il·lusió
Un dels símptomes més clars d’aquest canvi és l’habitatge. Segons dades recents, a Espanya només es poden emancipar el 15,2% de joves menors de 35 anys, la pitjor dada des que es registren aquestes xifres. A Catalunya només se’n van de casa dels pares el 17,6%. La paradoxa és evident: malgrat tenir un índex d’atur històricament baix, l’accés a un pis de lloguer o a la compra d’un habitatge s’ha tornat impossible. El lloguer mitjà exigeix als joves dedicar-hi fins al 90% del sou, mentre que comprar una casa implica hipotecar més d’una dècada completa d’ingressos, el doble d’anys que els va costar als pares.
Emancipar-se s’ha convertit en un privilegi a l’abast de pocs. A diferència del que sostenen certs discursos simplistes, els joves no són passius. La immensa majoria treballa o estudia. En canvi, ni l’esforç personal ni l’augment de la qualificació garanteixen avui el benestar esperat. El mercat laboral ofereix contractes temporals, salaris baixos i carreres professionals molt més inestables que les que van tenir els pares. I aquest panorama també impacta en la baixa natalitat registrada a tot Europa, i encara més al nostre país. Tenir menys fills no és només una decisió cultural, sinó també una conseqüència directa de la pèrdua d’expectatives de futur.
Tota aquesta realitat té un impacte emocional innegable. La incertesa marca les noves generacions, que senten que, per més que s’esforcin, difícilment assoliran el nivell de benestar promès. I aquest malestar, de vegades conscient i d’altres latent; es converteix en terreny fèrtil per a discursos que busquen canalitzar la frustració cap a explicacions simplistes i culpables clars.
Lee tambiénEntre tots la van matar
L’extrema dreta ha sabut interpretar aquest clima com ningú. La seva narrativa del que passa s’assenta en la idea que tot és per culpa d’un sistema fallit dirigit per unes elits polítiques incompetents i agreujat per amenaces externes i internes com ara la immigració descontrolada, la inseguretat, el domini de l’islam o els discursos feministes.
L’esperança en un futur millor ha estat substituïda per la por. S’està normalitzant un discurs pessimista i confrontatiu que connecta amb milions de persones que senten que la seva vida no serà com els havien promès. Ni els models conservadors tradicionals ni la socialdemocràcia saben oferir respostes convincents a aquesta frustració. Els uns s’aferren a valors i esquemes d’un món que ja ha canviat i els altres parlen de polítiques redistributives que no arriben a resoldre els problemes estructurals d’habitatge, pensions, treball i natalitat. És en aquest buit de solucions on prosperen més les propostes radicals i els discursos simplistes i polaritzadors, com els de Donald Trump als Estats Units o l’avanç imparable en molts països europeus de forces que es nodreixen del desencís generacional.
Vivim una etapa marcada per generacions disgustades que estan disposades a esmenar principis i valors que han funcionat durant dècades per forjar un Estat de benestar on la classe mitjana ocupava la centralitat. Seria ingenu pensar que l’auge de l’extrema dreta té a veure amb la immigració o la inseguretat ciutadana i no amb la manca d’habitatge, salaris dignes i serveis públics de qualitat. La por continuarà guanyant a l’esperança mentre el futur dels joves no s’assembli al que els havien promès i havien imaginat.