No és que a l’agost hagi baixat la tensió, ja que el Govern central i el PP es van tirar irresponsablement els incendis forestals pel cap, però l’inici del curs comença com va acabar: amb una tibantor insuportable. L’estratègia dels populars és clara: fer insostenible la legislatura, fins que Pedro Sánchez llanci la tovallola, la qual cosa no és fàcil en un personatge d’acer inoxidable com el president espanyol.
L’oposició no està sola: un bon grapat de magistrats i mitjans de comunicació han decidit apuntar-se a la batalla per terra, mar i aire, forçant les costures de la justícia i de la veritat. Total, la justícia no és el que era i la mentida està de moda. I com a la lletra de L’estaca , “si jo l’estiro fort per aquí tu l’estires fort per allà, segur que tomba”. És a dir, segur que si els uns i els altres posen de part seva, la situació farà un gir i la dreta es podrà alliberar dels malvats socialdemòcrates, que els van treure del poder amb una moció de censura.
L’inici del curs polític comença com va acabar: amb una tibantor insuportable
De tota manera, el PP hauria de trobar el punt suportable de tensió, perquè se’ls podria passar l’arròs si apugen molt la flama. Vox manté una certa distància en aquesta guerra –han vist en les enquestes que, com menys parlen, menys espanten–, encara que la seva incontinència els porta, de sobte, a voler enfonsar l’ Open Arms a Santa Cruz de Tenerife o a cremar Torre Pacheco a Múrcia. La sensació és que la ultradreta resulta la gran beneficiària d’aquest aspre combat diari entre les dues forces que ocupen la centralitat política.
Lee tambiénEl sense sentit de l’humor
El novel·lista francès Pierre Lemaitre va escriure a Recursos inhumans que la tensió és una mena
de filferro que cada un porta a l’interior sense conèixer el nivell de resistència que té, la qual cosa és un problema perquè el trencament pot treure el pitjor que un porta dins. Però el més rotund sobre la tensió va ser Stefan Zweig, la gran referència de la gent de bé, quan va assenyalar: “La tensió tràgica no es deriva només de la desmesura d’un personatge, sinó, en qualsevol moment, de la desproporció entre un ésser humà i el seu destí”. Espanya necessita més valeriana que fórmules magistrals.