L’abraçada de l’estiu ha estat la d’Arnaldo Otegi amb Oriol Junqueras. Somriures i complicitat a dojo. Diuen uns mitjans que Otegi i Junqueras s’han reunit per marcar el rumb del Govern de Sánchez. D’altres hi afegeixen que han acordat augmentar la pressió independentista davant de la complicada situació política de Sánchez. I la resta especifica que han apostat per més construcció nacional des del carrer i les institucions.
Com és possible que el president Sánchez suporti impàvid aquesta vexació pública? Perquè constitueix una vexació amb escarni que els teus socis et marquin el rumb, augmentin la pressió sobre tu i, a sobre, apostin per una construcció nacional prèvia a la independència. Però és superflu preguntar-se la raó d’aquest desgavell, perquè és ben sabuda: Sánchez sempre va exclusivament a la seva i tota la resta, romanços! I és estèril, perquè no serveix de res, ja que, si aquesta tardor s’aproven els pressupostos, la legislatura continuarà i endavant les atxes!; i si es rebutgen, també continuarà sense manies. Les coses que veurem durant el tripijoc previ! Com diu el Cantar de Mio Cid , “coses veredes, Cid, que faran fablar las pedras”.
Com és possible que el president Sánchez suporti impàvid aquesta vexació pública?
Una segona abraçada, aquesta figurada, és “l’abraçada de la mort” que li ha donat el president Sánchez al president Illa, encarregant-li que viatgi a Brussel·les per impetrar a l’expresident Puigdemont el suport parlamentari del seu partit.
Lee tambiénL’Estat autonòmic ha mort
I la tercera abraçada, històrica, que il·lumina totes les abraçades polítiques, es narra a El sopar, obra teatral del dramaturg francès Jean-Claude Brisville. Es va representar a Madrid, fa anys, amb Josep Maria Flotats com a Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, i Carmelo Gómez com a Joseph Fouché. L’obra es desenvolupa després de la batalla de Waterloo, el 18 de juny del 1815, quan Napoleó torna derrotat a París i, dos dies després, abdica a favor del seu fill i Fouché és nomenat president del Govern provisional. L’acció se centra en la trobada –un sopar– que Talleyrand i Fouché, ministres d’Afers Estrangers i de Policia de Napoleó, mantenen el 7 de juliol del 1815, poc abans que Lluís XVIII accedeixi al tron. Aquell dia, malgrat odiar-se, Talleyrand i Fouché veuen clar que es necessiten: “Vós necessiteu la meva força”, afirma Fouché, i Talleyrand respon: “I vós el meu cap”.
Al llarg de la seva vida ja havien traït la República, el Directori i el Consolat. Total, què més els hi donava trair Napoleó? O sigui, que tots dos van jurar fidelitat a Lluís XVIII. L’ànsia de poder sempre té una doble derivada: la voluntat d’estatus i l’ànsia econòmica. Poder, posició social i diners. És així des que el món és món. Van pactar per sobreviure en, des de i pel poder. Talleyrand diu: “Amb una bona policia només hi pot haver un bon govern, perquè ningú no podrà dir que és dolent”. I respon Fouché: “El poder serà de la policia, dels espies, dels delators. Aquest serà l’ordre”. Reflexions pròpies dels qui només anhelen mantenir-se al poder. Tots dos barrejaven els assumptes d’Estat i els interessos personals, per obtenir i conservar la seva posició i acumular riqueses. Per això Talleyrand diu a Fouché: “Guanyem la pau, guanyem la guerra; però guanyem diners”.
Chateaubriand, referint-se a la darrera entrada en escena de tots dos personatges sentencia: “De sobte s’obre una porta; entra silenciosament el vici recolzant-se al braç del crim, M. de Talleyrand camina sostingut per M. Fouché; la visió infernal passa lentament davant meu, penetra al gabinet del rei i desapareix” (François-René de Chateaubriand, Mémoires d’outre-tombe ).
Aquest episodi, que té un valor universal, il·lumina també el que està passant, ja fa temps, a la política espanyola, si bé amb altres maneres. Talleyrand era un intel·ligent i aristòcrata sofisticat de l’Antic Règim, i Fouché, un sobrevingut més llest que la fam. Tots dos passats pel filtre de l´Església. Sabien llatí. Mentre que alguns polítics espanyols, sense distinció de partits i sense mur que els separi, senten una pulsió idèntica pel poder, la posició i els diners, si bé enquadernada en rústica. És el que tenim.