Dona nous als nens. Da nuces pueris. És el títol, en llatí, que va triar Gabriel Ferrater per al seu poemari del 1960 (per bé que no va circular fins al 1961). Ell mateix va aclarir que havia manllevat un vers llatí de Catul i que pretenia que als seus poemes hi hagués una mena d’exploració de la felicitat. Repartir nous als nens se suposa que els proporciona un breu instant de satisfacció i goig, una d’aquelles alegries petites que al final redimeixen i fins i tot justifiquen la vida. A més, en el món romà la nou té significats pròxims als jocs de la infantesa.
El vers de Catul, de fet, apareix al Carmen LXI i en un context clarament nupcial. És un epitalami en honor de les esposalles d’una parella amiga, Júlia i Manli. És més, és un exhort, que després repetirà Virgili, per repartir nous als assistents a un casament romà. Un parèntesi sobre això... Al marge de ritus com el pentinat de la núvia o que ella no trepitgés el llindar de la casa nova, el que ens ha arribat amb més claredat – continuem sent romans– és la fórmula d’acceptació de la núvia: “Ubi tu Gaius, ego Gaia ” . O el que és el mateix, “on a tu et diguin Gai a mi em diran Gaia”. És a dir, accepto el teu nom i prenc el teu cognom, diríem avui, quan ja no és un costum comú entre nosaltres. D’aquí ve el tocayo castellà, és clar, del “ tu Gaius”. Però tornem a les nous...
Hi ha molts dubtes sobre quin paper tenien les nous en la desfilada nupcial romana. Potser es llançaven –suposem que no com a projectils– com encara es llança arròs en molts casaments d’avui. I la tesi més comuna entre els erudits és que la nou simbolitza la infantesa i els seus jocs. I que la seva presència en els rituals nupcials al·ludeix al fet que la infantesa queda definitivament enrere. Els que es disputen les nous i s’hi abalançarien són els nens que assisteixen al casament i que els adults no serem mai més. Fins i tot el guirigall i el soroll de les nous tindria un sentit.
Als romans els agradava que se sabés de les seves celebracions i així també atreien la mirada dels déus. Més o menys com en alguns llocs, i actualment les bodes inclouen petards i focs artificials. En fi, no els canso més explicant-los que els moderns som molt antics.
Hem anomenat intel·ligència artificial a bases de dades a les quals donem una qualitat humana
El que sí que m’agradaria, ara que comença l’època de les nous, és que entenguin que el fruit de la tardor és també un símbol de la nostra existència. Closca dura i cos tou. El fruit sembla un cervell humà fins i tot amb les circumval·lacions. I amb mitja nou trencada es pot jugar a ser navegant a les séquies i rierols.
Hi ha una connexió rara amb les nous, sí. I el seu arbre, la noguera, és un dels arbres màgics i venerables, també des de l’antiguitat. A la Polinèsia –són altres nous, però també són nous– es creu que si trobes la nou que et representa l’has de conservar sempre amb tu i procurar que no s’obri. S’arriba a imaginar que, en l’hora de la mort, aquella nou acariciada llargament reproduirà el mapa del nostre cervell.
Doncs bé, les mares ens advertien que no acceptéssim caramels ni dolços de desconeguts. I, tot i això, avui vivim assumint resignadament que cada vegada que entrem en algun indret d’internet se’ns oferirà una galeteta, una cookie, que s’allotjarà al nostre navegador i ens acompanyarà sempre. Galetetes com nous tancades que guarden els tresors i els secrets de la nostra intimitat. I nosaltres, com nens ingenus i ansiosos, acceptem i devorem aquestes galetetes que, paradoxes de la vida, al seu torn ens devoren i ens paeixen en llocs màgics i ocults.
Lee tambiénCançó de tardor
Sé que Francesc Bracero, que escriu en aquest mateix diari, em podria assessorar sobre com esquivar i evitar aquestes nous malignes, però em temo que seria un esforç inútil. Ens reparteixen nous com llaminadures i ens hem fet addictes a aquesta gratificació de tenir sempre alguna cosa amb qui parlar encara que no sigui de debò una conversa. Hem anomenat –les paraules no són innocents– intel·ligència artificial, donant-li una qualitat humana, al que són bases de dades amb capacitat associativa. No són Sòcrates. Són una noguera que té amos i interessos. I nosaltres tornem a ser nens a qui els ofereixen nous. I juguen...