Fa dues setmanes, el canceller Friedrich Merz va afirmar que Alemanya, nucli d’Europa, ha de mirar més enllà dels Estats Units i buscar socis comercials en altres llocs. Va afegir: “Considero deliberadament Rússia com un país europeu. Rússia és un país profundament europeu pel que fa a cultura, literatura, música... Tot el país està modelat per la cultura europea”.
Rússia com a part d’Europa és una idea i una temptació antigues per a alguns europeus. A principis del segle XX, Halford J. Mackinder, director de la London School of Economics i fundador de la geopolítica moderna, va situar Rússia com “el pivot geogràfic de la història”. Concebia Rússia com el “cor” o la posició estratègica central per construir l’anomenat imperi “euroasiàtic”, que abraçaria des de l’Atlàntic fins al Pacífic, excloent Amèrica per una banda i la Xina per l’altra mitjançant una aliança occidental amb el Japó.
Una ràpida aventura cap a Euràsia va ser el pacte entre la Rússia comunista i l’Alemanya nazi el 1939. Va permetre l’annexió russa de les tres repúbliques bàltiques independents i la reincorporació d’alguns territoris polonesos, finlandesos i romanesos. Però Alemanya va trencar el pacte dos anys més tard en envair Rússia amb l’operació Barba-roja, una de les majors accions militars de la història de la guerra. Això va portar Stalin a canviar de bàndol i unir-se als britànics i els americans en el que es coneixeria com la Segona Guerra Mundial.
Com és ben sabut, la derrota d’Alemanya va generar l’hegemonia dels Estats Units a Europa, especialment mitjançant la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN, el 1949. L’oceà Atlàntic ja no era una barrera, sinó que havia esdevingut un pont i un espai aeri. Quan Alemanya en va ser acceptada com a membre, tots els assumptes de defensa i seguretat d’Europa occidental van quedar en mans de l’aliança euroamericana.
Un intent notori de canviar el rumb va ser el del president de França, el general Charles de Gaulle, que, intentant recolzar-se en la seva dissuasió nuclear, es va retirar de l’estructura de comandament militar integrada de l’OTAN. Va presentar la decisió com un primer pas cap a una Europa “des de l’Atlàntic fins als Urals”, una nova versió d’Euràsia (tot i que no era clar on quedarien Sibèria i Àsia Central). La decisió va ser revocada per un govern francès posterior.
Amb l’OTAN, l’oceà Atlàntic va deixar de ser una barrera i es va convertir en un pont i un espai aeri
El 1989, quan el domini comunista d’Europa de l’Est començava a trencar-se, el líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov va pronunciar un discurs al Consell d’Europa a Estrasburg en què va reiterar la seva proposta d’una “casa comuna europea” com a nova encarnació del somni d’Euràsia. Però en els mesos següents es va obrir el mur de Berlín, els països d’Europa de l’Est es van alliberar del control soviètic i, poc després, la Unió Soviètica es va dissoldre.
El somni d’Euràsia va sobreviure com un malson per a alguns estrategs geopolítics americans. Com va explicar el politòleg i ex assessor presidencial de seguretat nacional Zbigniew Brzezinski el 1996: el pla dels Estats Units per a Europa després de la guerra freda consistia a “eliminar qualsevol buit geopolític potencialment pertorbador entre l’Europa ampliada i la nova Rússia” mitjançant l’expansió de l’OTAN cap a l’Europa de l’Est. Va acceptar que això crearia nous problemes; en particular, va anticipar que “Ucraïna és massa gran, massa important i la seva existència és un assumpte massa delicat tant per a Rússia com per a Occident”.
De fet, allunyar Rússia d’Europa afavoria indirectament un acostament indesitjat de Rússia a la Xina. Brzezinski va anticipar que “potencialment, l’escenari més perillós seria una gran coalició entre la Xina, Rússia i potser l’Iran, una coalició antihegemònica (antiamericana) unida no per la ideologia, sinó per greuges complementaris. Seria similar en escala i abast al desafiament que va plantejar al seu dia el bloc sino-soviètic, però aquesta vegada la Xina seria probablement el líder i Rússia el seguidor”.
Per evitar-ho, Brzezinski va resumir: “Els tres grans imperatius de la geoestratègia imperial són impedir la col·lusió i afermar la dependència en matèria de seguretat entre els vassalls, mantenir els tributaris dòcils i protegits, i evitar que els bàrbars s’uneixin”. Avui dia, només alguns ideòlegs solitaris, com un tal Aleksandr Dugin a Rússia, persisteixen en el somni euroasiàtic amb l’”eix Berlín-Moscou-Tòquio”. Però les seves elaboracions, amb fortes referències a la religió cristiana que comparteixen Europa i Rússia però no la Xina, són més culturalistes que pròpiament geopolítiques.
Lee tambiénAvui les tècniques avancen que és una barbaritat
La fantasia d’Euràsia com una aliança entre Rússia i Europa, excloent-ne els Estats Units i la Xina, s’ha esvaït. Tot i les actuals crisis diàries, els Estats Units i Europa segueixen junts, mentre que Rússia s’ha acostat a la Xina. Hem tornat a la polarització de la guerra freda, “l’escenari més perillós” per al geoestrateg americà.
És probable que els comentaris del canceller Merz expressessin la seva frustració per l’estancament de les negociacions sobre Ucraïna i podrien ser un missatge indirecte a Trump perquè no pressioni gaire els europeus en matèria d’aranzels i altres demandes. La reverberació de fantasies geopolítiques pot ser intencionada. Però les macroestructures existents poden fer que aquests gestos resultin inútils.