No sé si la ciutadania europea és conscient de la importància geopolítica de la parada militar que dies enrere va organitzar la Xina, en companyia de Rússia, Corea del Nord i altres països d’arreu del món. La fàbrica del món (Xina) i el país més ric en energia (Rússia) desfilen plegats; o el que és el mateix: un dels països més poblats i el país més extens del planeta uneixen les forces. Per postres, dies abans, Xi Jinping va rebre el president Narendra Modi, de la Índia. Els dos països més poblats, amb economies colossals, veïns barallats des de sempre, comencen a parlar. “El món actual es veu arrossegat per transformacions que només es produeixen una vegada cada segle”, va dir Xi a Modi. “La situació internacional és fluida i caòtica”, va afegir fent servir dos adjectius de formidable càrrega. “Els interessos de 2.800 milions de persones als nostres dos països estan lligats a la nostra cooperació”. I va proposar “que el drac i l’elefant ballin junts”.
Per descomptat, les dues trobades tenen lectura tàctica: Modi ha rebut fortes clatellades de Trump, en forma d’aranzels, i ara vol renegociar-los amb el roc de la Xina a la faixa. Malgrat que l’encaixada de mans entre els dos mandataris va ser vigorosa i simpàtica, les diferències entre les dues potències demogràfiques d’Orient són enormes i no es resoldran fàcilment, per més que s’entrenin a ballar.
Més profunda és la relació entre Rússia i la Xina. Putin aplaudeix l’exèrcit xinès i ven el seu gas prohibit a la UE a la Xina. Però setmanes abans s’havia reunit a Alaska amb Trump, que li va fer un enorme favor internacional (tenint en compte la invasió d’Ucraïna). És a dir: Rússia intima amb la Xina, però està negociant amb els EUA i vol treure benefici de tots dos. La guerra d’Ucraïna és una tragèdia per als ucraïnesos, però és matèria de comerç per a Putin amb els nord-americans, que, sota la presidència Trump, volen acordar una nova Ialta que permeti repartir el planeta i descarregar els EUA de responsabilitat planetària. L’entesa nord-americana amb Rússia és imprescindible per a aquest objectiu; Putin ho sap.
Si hi ha una estratègia clara al món, és la de Xi Jinping: vol que la República Popular de la Xina sigui peça clau d’Euràsia, pretén una esfera d’influència que vagi dels seus mars costaners fins a Oceania i Àsia Central, amb Rússia com a soci menor a l’Orient Mitjà i com a subministrador de matèries primeres. Aspira a la reunificació amb Taiwan com a culminació del “ressorgiment nacional” de la Xina i pretén un paper menor per al Japó (que, atenció, també s’està rearmant). Aquests objectius pressuposen una relació igualitària amb els EUA.
El nacionalisme torna: va incendiar el segle XX i pot ser la tomba de la humanitat
Sabem que tots els països i corrents ideològics instrumentalitzen la història; la Xina, també. La parada xinesa commemorava el final de la Segona Guerra Mundial a Àsia. Ara bé, a l’any 1945, la república de la Xina no era comunista. Hi coexistien els nacionalistes i els rojos. De fet, segons els historiadors, el nacionalisme va ser determinant en la victòria sobre el Japó, que havia envaït la Manxúria xinesa. També va ser important l’ajut dels nord-americans (recordem els esquadrons Flying Tigers, els tigres voladors, famosos per films i còmics, que, del 1941 al 1945, van abatre uns 2.600 avions japonesos). Tanmateix, en el relat periodístic i polític d’aquests dies, el triomf sobre els japonesos s’associava al suport dels russos (que no sempre van ajudar) i al protagonisme comunista. Tot i això, el gir nacionalista és clar i respon a dos propòsits: despertar la joventut de l’atonia i convidar els taiwanesos a celebrar també el triomf sobre el Japó.
Lee tambiénHistòria d’un malson
El Partit Comunista estimula el sentiment nacionalista. Es el mateix que fa el règim de Putin a Rússia, el de Trump als EUA, el de Netanyahu a Israel, Erdogan a Turquia, etcètera. Molts països europeus també se n’inflamen i s’armen, ingenus, en comptes de reforçar la UE. El nacionalisme torna, si és que mai se’n va anar. Va ser l’aliment de les guerres del XX i pot ser la tomba de la humanitat. De moment, els nacionalismes s’inspiren, tàcticament, a la famosa frase llatina: “Si vis pacem, para bellum”. Però la història ensenya que, en un clima de gran fervor nacional, un fet menor, imprevisible, pot despertar el monstre. Aquest cop la guerra mundial seria nuclear. És el signe del nostre temps.