Quan buida el pis on vivia son pare, li salta el cor. En uns calaixos hi troba dues fotos de l’avi patern amb simbologia nazi, una efígie de Pétain, una foto de Hitler i una creu de ferro.
Qui remena en el passat és Vanessa Springora (París, 1972) autora del llibre El nom del pare (Empúries/Lumen; traduït al català per Marta Marfany), una investigació obsessiva sobre els seus avantpassats a conseqüència d’aquella troballa. Fins llavors, l’avi Josef havia estat “perfecte” fent les funcions d’avi, i un heroi per a tothom: un refugiat txecoslovac, que va escapar-se d’una Wehrmacht per a la qual va ser reclutat a la força, i que s’havia establert a França.
Descobrir després que el cognom Springora –de fingida declinació eslava–és una falsificació de l’alemany Springer, i que va formar part de policia d’ordre a Berlín, tot plegat sotmetrà la Vanessa en un crisi d’identitat.
El nom del pare és el seu segon llibre. Al 2020 va publicar El consentiment . Va ser un èxit rotund, amb més de 300.000 còpies. “Entre els dos llibres hi ha un vincle cronològic”, explica en una entrevista a Barcelona, “perquè el meu pare, el Patrick, va morir quatre dies després de sortir El consentiment”.
A 'El consentiment' parlava del meu pare', i al principi vaig pensar que s'havia suïcidat un cop el va llegir”
“Hi parlava d’ell i al principi vaig pensar que s’havia suïcidat en llegir-lo”. No és així, malgrat que l’assenyalés negre sobre blanc per la seva incapacitat de protegir-la davant els abusos sexuals que la Vanessa va patir quan només era una adolescent de 14 anys per part del reconegut escriptor Gabriel Matzneff, que en tenia 47.
Però hi ha més que una vinculació cronològica. “En tots dos llibres constato impostures, històries que van ser falsejades”, explica l’escriptora. Perquè després de revelar la naturalesa de Matzneff, sap ara que l’avi tenia un passat nazi, i perquè buidant aquell pis descobreix que el pare colèric, desequilibrat, mitòman, ultradretà, mentider i narcisista, que ha maltractat les seves tres dones, ha amagat la seva homosexualitat. A tothom, però sobretot al seu pare, que com a nazi no l’hauria acceptat mai.
Lee tambiénLa nòvia del pedòfil
Aquí Springora assenyala un tercer vincle entre El nom del pare i El consentiment : “Matzneff al primer llibre, l’avi i el pare en el segon, són figures molt properes, perquè en definitiva, no hi ha gaire diferència entre un pedòfil i un feixista, en el sentit que hi ha en ells la negació de tots els altres, la mateixa incapacitat de veure patiment en els pròxims, ja sigui un infant, un adolescent o, en el cas d’un nazi, els discapacitats, els homosexuals o persones d’altres ètnies”. “No sé si ho és per al lector extern, però per a mi aquesta connexió és visceral, gairebé orgànica”, afegeix.
El cor de llibre, però, està en la extrapolació que fa dels personatges masculins –pare i avi– amb l’actualitat global. Per a Springora, el feixisme i la virilitat estan plenament lligats. “El feixisme ha estat sempre una resposta a l’amenaça sobre la masculinitat”, assegura, “i encara és sorprenent veure, ja sigui durant la Segona Guerra Mundial o avui com es persegueixen les comunitats LGBT, ja sigui a Rússia o, com comença a passar ara, als Estats Units”.
Vanessa Springora, que publica 'El nom del pare'
“Intento entendre com és que cada vegada que un poder autoritari torna així, comença perseguint els homosexuals”, afegeix Springora.
Sigui com sigui, tornant al terreny personal de l’autora, El nom del pare esdevé una investigació en què Springora acaba mostrant-se una mica indulgent amb el seu progenitor. És la filla que entén que el seu pare mateix era un fill, i que la seva incapacitat del Patrick per ser pare potser prové del seu propi pare, el Josef. Però també deixa totes les portes obertes quant al perquè de l’entrada a les files nazis del Josef. Perquè els documents certifiquen els passos donats, però no pas les motivacions. És a dir, si es va fer nazi per convicció o va fingir ser-ho per escapar de la mort. Al llibre gairebé hi ha més hipòtesis que certeses.
Tots aquests dubtes no impedeixen, però, que Springora mantingui el seu cognom. “És Springer, i no Springora, el que porta la taca de la seva complicitat amb els crims nazis”, afirma l’autora. De fet, sent com si en el fons, l’avi Josef li hagués fet un regal: “Va ser protegir-nos a nosaltres, els seus descendents, donant-nos un nom que no era el seu”. “Aquest cognom, Springora, és una mica com una pissarra màgica, que li permetia esborrar coses, però també deixar un horitzó en blanc per a aquells que el portarien després”, conclou.
