Què fem amb els nois?
Diuen que quan un col·lectiu perd el privilegi de què ha gaudit durant anys, ho percep com una injustícia. Els estaria passant a molts homes joves, que veuen com una agressió els avenços de les dones.
– Ja s’hi acostumaran, no hi ha marxa enrere, ho han d’assumir –declara ella.
Una segona interpretació apunta que la realitat és la que és. Els nens maduren més tard que elles, triguen més a fer-se autònoms, treuen pitjors notes i es prenen els estudis amb menys serietat. La cultura familiar i el mercat de treball corregeixen aquests desavantatges (o les corregien).
– Fa trenta anys tu hauries estat el rei de la casa –raona ella–. Això era quan els papes preferien un nen.
Una tercera explicació, radicalment oposada, és que els joves d’entre quinze i trenta anys estan enfadats per raons objectives. El mercat de treball valora cada vegada menys les seves habilitats; l’ educació té un biaix favorable a les dones i els mitjans només parlen de l’ avenç femení. En cas de ser així, les xarxes socials no serien l’origen del malestar, sinó el seu reflex i el mecanisme que l’amplifica.
–Tot això és fals –reacciona ella–. Encara cobrem menys i som lluny de la igualtat en molts àmbits.
Sigui per aquesta i altres raons, els homes joves són avui els que més qüestionen la democràcia, la franja de població més reaccionària i favorable a solucions autoritàries. Recordin les imatges de l’última desfilada militar a Pequín i veuran què masculines poden ser les autocràcies.
És aquest un problema particular de la nostra època? Potser menys del que pensem. El boy problem és una preocupació periòdica als Estats Units. En els 2000, els conservadors van culpar del fenomen a l’educació, que s’havia feminitzat des dels setanta. Faltaven homes ensenyant a les aules. Però les dades no avalen que, amb mestres homes, les coses hagin millorat. De fet, els nois treuen pitjors notes almenys des del 1914.
Grupo d'homes joves a Barcelona
En els primers anys del segle XX el boy problem va ser d’una gran virulència. Com avui, la desigualtat era extrema, els canvis en la indústria, profunds i accelerats, i les famílies pobres, sense brúixola. La delinqüència juvenil es va disparar. Robert D. Putnam, un sociòleg que posa l’èmfasi en les institucions, afirma que la crisi es va resoldre en part amb la difusió d’una masculinitat positiva a través d’organitzacions com els boy scouts, la YMCA o la glorificació de l’esport.
Els joves avui no omplen els carrers. Estan ocupats navegant a les xarxes socials. I la pregunta continua sent la mateixa: Què fem amb els nois?