La primera vegada que vaig visitar París, ara deu fer més de trenta anys, vaig córrer al Panteó laic dels francesos a saludar Voltaire, a qui a la universitat havia llegit amb la passió que només és pròpia dels enamorats. Des d’aleshores, he procurat que l’esperit crític, l’escepticisme i la tolerància que li eren tan distintius m’acompanyin sempre. Creieu-me que, de jove, li tenia tanta fal·lera que segurament vaig arribar a regalar més exemplars del Càndid que petons en campanya electoral, que ja és dir.
En la meva devoció voltairiana, faltava la visita al seu castell de Ferney, situat en una petita localitat francesa, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suïssa, prop de Ginebra i que des del 1878 duu el seu nom, Ferney-Voltaire. Segons la informació del château, dependent del Centre des Monuments Nationaux del Ministeri de Cultura, Voltaire hi va viure gairebé durant vint anys, des del 1758 i fins a la seva mort, el 1778. Com és sabut, aquests anys són els més productius de la seva carrera literària. Allà hi va escriure el Tractat sobre la tolerància i el Diccionari filosòfic.
Feia temps que volia conèixer aquest castell. Encara que la deixadesa actual, especialment la dels jardins –i alguna de les estances– és tota una metàfora de la decadència de França, la visita no decep. És el que té ser fanàtic. Així, només d’arribar al vestíbul, el visitant ensopega amb les estàtues confrontades de Voltaire i de Rousseau, ja que, malgrat la coneguda animadversió que es tenien, els francesos sempre els han volgut reconèixer per igual com a precursors de la Il·lustració. I això, en els temps polaritzats i fratricides que corren, ha de ser reverenciat amb alegria.
També desperta un somriure còmplice la conservació de la capella històrica, just en un lateral de l’avinguda que permet l’accés a la finca. Malgrat que quan va comprar i reformar el castell, Voltaire va intentar enderrocar-la, finalment, vista l’oposició veïnal, el filòsof, murri i pragmàtic com era, va decidir conservar-la, això sí, fent-hi afegir la inscripció, “Deo erexit Voltaire”, erigida a Déu per Voltaire. L’home tantes vegades perseguit per foteta, impiu i anticlerical ara bastia un temple a la divinitat, als jardins de casa.
Sense diners i un sostre, els plans estratègics, les banderes i constitucions no són més que xerrameca
Encara que home de lletres i pensaments elevats, Voltaire sempre va viure obsessionat pels diners, convençut com estava que la veritable llibertat només s’aconsegueix a través de l’enriquiment. Com va escriure a les seves memòries, curiosament traduïdes al castellà per Manuel Azaña: “Sento parlar molt de llibertat, però no crec que a Europa cap particular se n’hagi llaurat una com la meva. Segueixi el meu exemple qui pugui i vulgui”. La independència econòmica que reivindica Voltaire és l’habitació pròpia que un segle més tard reclamaria Virginia Woolf per poder ser lliure de veritat i que, en els nostres dies, reclamen tants i tants ciutadans desenganyats dels partits i de la democràcia.
Perquè sense diners a la butxaca i un sostre on poder viure, els discursos i plans estratègics, les banderes i constitucions no són més que xerrameca i focs d’artifici, tan bonics com eixorcs. Ho va admetre la del grup de Bloomsbury quan, gairebé el mateix dia que es va aprovar la llei que permetia votar a les dones, va rebre la notícia que la tieta li havia deixat cint-centes lliures a l’any per a tota la vida: “De les dues coses, el vot i els diners, he de confessar que els diners em van semblar infinitament més importants”. Tal qual.
Lee tambiénEspanya plural
Voltaire va morir ric i, des del 1791 les seves cendres reposen al Panteó de París, a la vora de Rousseau, el seu enemic íntim. Que just quan vaig entrar al castell de Ferney confongués l’estàtua de l’un amb la de l’altre, deu ser una espècie de justícia divina contra la irreverència d’Arouet.
És curiós que, sense buscar-ho, des de principi d’any he visitat la tomba del papa Francesc, a Santa Maria Maggiore, a Roma; l’esplanada i la mesquita on reposa Mahoma, a Medina, i aquest estiu, el cenotafi de Voltaire a Ferney, amb la inscripció de marbre que ens recorda que, encara que el seu cor és allà, “son esprit est partout”. Que agnòstics, moros i cristians puguem visitar-nos i rellegir-nos els uns als altres, ecumènicament i amb tolerància, n’hauria de ser la millor confirmació.