Any 1923, Ortega publica España invertebrada, en què escriu: “De 1580 ençà, tot el que a Espanya esdevé és decadència i desintegració.(…) El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre.(…) El 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nuesa peninsular. Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió intrapeninsular. El 1900 es comença a sentir el rumor de regionalismes, nacionalismes, separatismes…”. Aquesta citació dona sentit al que segueix.

El possible Desastre final d’Espanya avui en curs –la seva extinció com a entitat històrica i com a projecte polític– és el que s’esforcen a precipitar tots els que defineixen Espanya emprant amb complaença insistent la paraula plurinacional, que usen per amanir tots els seus plats confederals, cuinats amb singularitat i bilateralitat. Es tracta d’un nou i previsible Desastre, el precedent del qual, el Desastre de 1898, va deixar una empremta indeleble als espanyols de la seva època, i va marcar un abans i un després en la història d’Espanya.
Aquells dies –va explicar Santiago Ramón y Cajal als seus Recuerdos de mi vida– , “va caure com una bomba la nova horrible i angoixant de la destrucció de l’esquadra de Cervera i de la imminent rendició de Santiago de Cuba”. Aquest fet va sumir Cajal en “un profund desànim”, que el va fer abandonar per un temps el seu treball científic. “Com es pot filosofar quan la pàtria està en trànsit de morir?”, es preguntava.
Cal que algú assumeixi el lideratge democràtic de la urgent tasca de salvació nacional
Francisco Silvela, intel·ligent i sensible, va encertar a expressar l’estat d’Espanya després de la seva tremenda derrota en un article cèlebre –“Sin pulso”– publicat a El Tiempo, el 16 d’agost de 1898. Va precedit d’una cita del Salm IV d’Isaïes, que diu: “Barons il·lustres, fins quan sereu de cor dur? Per què estimeu la vanitat i aneu darrera la mentida?”. I comença així: “Voldríem sentir aquestes paraules o unes de semblants brotant dels llavis del poble, però no se sent res”. Un silenci que demostra que aquest és el “singular estat d’Espanya: allà on es posi el tacte, no se sent el pols”. Un fet que suposa que “el cor que cessa de bategar i va deixant fredes i insensibles totes les regions del cos, anuncia la descomposició i la mort”.
I afegeix que, arribada la derrota, “tots esperaven o temien algun estremiment de la consciència popular”, però “només s’adverteix un núvol general de silenci o tristesa”, per la qual cosa “si aviat no es canvia radicalment de rumb, (…) el risc és el total trencament dels vincles nacionals i la condemnació per nosaltres”.
Tot plegat em serveix per dotar de sentit el que vull dir, per alertar qui em llegeixi i se senti concernit com a espanyol:
1) La situació d’Espanya és avui més crítica que el 1898. a) Aleshores es tractava de la independència d’unes colònies, mentre avui està en joc l’escissió real i efectiva d’una part de la nació. b) La guerra va ser el 1898 amb una potència estrangera; la confrontació és avui entre espanyols: mitja Espanya contra l’altra mitja, gràcies al nou Pacte de Sant Sebastià (esquerres més separatistes).
2) La conseqüència del Desastre del 98 va ser la pèrdua dels darrers esquinçalls de l’imperi colonial, mentre que ara seria la fi d’Espanya com a entitat històrica i projecte polític de futur, a causa, en paraules de Silvela, del “total trencament dels vincles nacionals”, que comportaria la mutació del Règim del 78 en una República confederal.
3) La coalició progressista que sosté l’actual Govern espanyol aposta per un règim plurinacional.
És inevitable aquest Desastre final? No ho és, malgrat el profund i insidiós risc existent, sempre que es compleixin dues condicions: 1) Que una part significativa dels ciutadans de dretes i de esquerres prengui consciència immediata de l’enorme gravetat de la situació i obri en conseqüència. 2) Que algú assumeixi amb determinació, vista llarga i ànima forta el lideratge democràtic –avui vacant– d’aquesta urgent i crucial tasca de salvació nacional.