Un mar de foguets
En un aniversari algú comença a parlar de Gaza i es carrega la festa. Així estem. La Gran Contradicció cau sobre els caps i els cors dels convidats. La que fa els anys, per sort, manté la innocència en un grupet allunyat. Però les nostres mans sostenen ara les copes de vi com petrificades, els canapès baixen amb prou feines per les goles seques i lògicament fa vergonya mirar la plata de dauets de formatges variats.
Seguim a la festa com pollastres sense cap, sense saber què fer, què dir, impossible ballar. Sonen paraules confuses amb tristesa, impotència, ira o por. Perquè aquesta bogeria sagnant mundial ja fa molta por. Les frases queden inacabades, no hi ha conclusions possibles en aquesta festa morta. La copa de vi et mossega la mà mentre parles de si firmar per la pau aquí o allà, de participar en un vídeo o no, o millor en una acció de carrer, de no fer res, poc o molt, quin embolic, i per què donar suport a aquesta iniciativa i no l’altra, i qui és capaç de pujar a una flotilla. Al final, les persones –menys aquell 8% de psicòpates, pel que sembla– som animalets empàtics que sentim el dolor de l’altre quan el veiem. Aquest de Gaza l’estem veient tant. Cada una reacciona com pot. I ara no saps ni què fer amb tu mateixa, ennuegada en una conversa impossible.
A Gaza hi ha joves que fan pa per a famílies que estan una mica pitjor que ells
Hi ha gent molt capaç que està dedicant el seu temps a ajudar, com els sembla. Una companya, per exemple, col·labora amb un grup solidari, De Gaza al Món, que se les apanya per enviar ajuda a 37 famílies palestines. També proven d’evacuar qui poden. La meva amiga ha traspassat una porta de difícil retorn: parla cada dia amb una estudiant gaziana a la qual intenta portar a Espanya amb una beca. “Ploro sovint i a casa estan amoïnats, però és que la Hanan m’ explica els bombardejos, les bales que sent al seu edifici, i jo ja sento que l’acompanyo cada dia a esquivar la mort; soc allà i aquí, completament desdoblada”, diu.
I m’explica que dins de Gaza hi ha joves que s’organitzen per aconseguir aigua o fer pa per a famílies que estan una mica pitjor que ells. Petites accions de la gent, que recorden aquella imatge de les llumetes del món d’ El libro de los abrazos, d’Eduardo Galeano. Aquell “mar de fueguitos” que és també la humanitat, inevitablement.