Aquest any 2025 celebrem els cinquanta d’una efemèride que va ocórrer, lògicament, el 1975. I no, no va ser la mort del dictador Francisco Franco. Va ser un altre episodi que ha estat definit com un dels pilars indiscutibles en els quals s’ha basat l’urbanisme espanyol d’aquest mig segle. El 5 de maig, el BOE va publicar la llei 19/1975 de reforma de la llei del Règim del Sòl i Ordenació Urbana, més coneguda com a llei del Sòl. Aquesta armadura legal ha regit la vida del país durant decennis, malgrat les reformes posteriors. El recordatori és oportú per a reflexionar sobre què està passant a les nostres ciutats i si la legislació urbanística de la democràcia ha conduït a allò que els il·lustrats del segle XVIII aspiraven com el major bé social: la felicitat de l’ésser humà. Em pense que no ha estat així. L’habitant de la ciutat està hui sotmès a allò que anomene la gran expropiació mitjançant la qual la seua vida, llibertat i benestar es troben amenaçats.
Les ciutats espanyoles són, hui, un camp de batalla on curiosament no se sent l’estrèpit de les armes, però això no significa que no s’estiga lliurant un assalt sense precedents al cor de la identitat urbana. Els seus efectes, en canvi, sí que comencen a ser notables i a alarmar a una part cada vegada més important de la població: la crisi de l’habitatge, la gentrificació dels centres històrics i de cada vegada més barris i la intensa turistificació de la major part d’urbs d’Espanya són les manifestacions més evidents, tot i que no úniques, de la gran expropiació, de l’embargament sistemàtic no sols de la propietat, sinó de l’ús i el gaudi de carrers i places, passejos i jardins, memòria i identitat.
Amb tot, el fenomen d’aquesta gran expropiació no és nou. Ja va haver-hi un gran desposseïment inicial que va començar en els anys noranta i que es va estendre fins a ben entrat el segle XXI. En eixe moment va ser la confiscació de l’espai, el sòl i el territori de la perifèria urbana. Com han assenyalat especialistes com Fernández-Maroto, Rodríguez-Suárez i De Santiago en un recent article en la revista Ciudad y Territorio-Estudios Territoriales , en la trentena d’anys que hi ha entre 1990 i 2018, es va ocupar a Espanya tant de sòl com en tota la seua història urbana des dels venerables fundadors romans, passant-se de 668.000 hectàrees de sòl artificialitzat en la primera data a quasi 1,3 milions d’hectàrees en la darrera.
A qui li va ser sostret tot aquest sòl? Bé podem dir que a tots nosaltres, perquè d’alguna manera, malgrat el títol de propietat individual, el sòl patri, per així dir-ho, és un indicador de l’existència de qualsevol comunitat política. I aquesta primera confiscació es va produir en benefici d’uns pocs, ja que l’ocupació d’aquest sòl va ser molt superior al creixement demogràfic del país… Altells i emprius, valls i turons van anar poblant-se d’unifamiliars amb una transformació radical del paisatge: parcel·les, vials, garatges i piscines, privades clar. Canosa, García-Carballo i Bermúdez, en la revista citada, certifiquen que hui, en l’àrea metropolitana de Madrid, l’habitatge unifamiliar representa només l’11% de tot el parc d’habitatges, però ocupa el 76% del sòl residencial total: un acaparament injust de l’amplitud, una usurpació del paisatge, un lladronici del cel i un espoli de la llum.
Després d’aquella primera onada de confiscació que va tenir com a protagonista les nostres perifèries urbanes, ara les ciutats s’enfronten a una nova gran expropiació. Inversors de tota mena giren els seus ulls cap a l’espai interior de la ciutat, veient-hi una nova oportunitat per a multiplicar els beneficis. L’assumpte és de tal importància que acadèmics com Álvarez-Mora i Castrillo-Romón han parlat de la “liquidació de l’espai urbà tradicional”.
Hui els centres urbans estan a les portes de la ‘liquidació’: ens expropien la ciutat carrer a carrer
Com en les velles pel·lícules de gàngsters, en què la frase “et liquidaré” representava una amenaça que no havia de prendre’s de broma, hui els centres urbans (en realitat, tot espai urbà amb més de cinquanta anys d’història) està a les portes de la seua liquidació.
La ciutat interior ens està sent expropiada carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici, pis a pis, botiga a botiga, vorera a vorera, amb la metòdica constància dels qui se saben triomfadors de la història. I com a procés previ, cal abatre la complexitat i l’heterogeneïtat de l’espai urbà i eliminar la diversitat funcional, residencial i social dels nostres barris. Només així, mitjançant la sistemàtica erosió de les característiques intrínseques al concepte de ciutat, la gran expropiació podrà triomfar.
Lee tambiénLa mala salut de ferro del valencià
Els autors citats han escrit la frase més desoladora que he llegit en els últims anys sobre les nostres urbs: “Els actuals centres històrics a Espanya s’han conformat a partir de la liquidació de les característiques essencials de l’espai tradicional de les ciutats espanyoles”. En la dramàtica evidència que el centre històric, per sobreviure, ha de liquidar l’espai urbà tradicional, com un alien devora el seu cos benefactor, radica el gran drama del nostre temps.
Som desorientats rodamons en la nostra pròpia ciutat, de la qual desapareixen bocins de la seua (i de la nostra) història. Tal vegada caldria alçar, metafòricament parlant es clar, les llambordes dels carrers, no per a veure si hi ha una platja davall, sinó per a formar amb elles una barricada que detinga aquest assalt final al nostre entorn de vida.