Europa mira de reüll als anys 30
UNA NIT A LA TERRA
Els turbulents anys 30 emergeixen periòdicament com a referència per al període actual. Per fortuna, el món d’avui no s’assembla en res al de fa un segle, però algunes semblances resulten inquietants.
Tres de les germanes Mitford en una foto de 1932: Unity, Diana i Nancy
Família de l’aristocràcia britànica en fase de decadència, els Mitford es van fer populars en els anys 30 pels embolics i les inclinacions polítiques de les sis filles del matrimoni (hi havia també un fill, Thomas, que despertava menys atenció). Les Mitford eren Nancy, Pamela, Diana, Unity, Jessica i Deborah. Nancy es va fer escriptora i va conrear amistats literàries; Pamela, discreta, va passar els últims vint anys de la seva vida amb la geneta Giuditta Tommasi; Jessica es va fer comunista i va acabar als EUA com a periodista de prestigi, i Deborah es va convertir per matrimoni en duquessa de Devonshire i amiga de la reialesa.
Les vides d’ Unity i Diana van estar marcades per la seva atracció pel feixisme. Unity va viatjar a Munic i no va parar fins a conèixer en persona Adolf Hitler, que va utilitzar aquella veneració per despertar la gelosia d’ Eva Braun. El dia que la Gran Bretanya va entrar en guerra amb Alemanya, la britànica es va disparar un tret al cap. Va sobreviure. Diana va ser primer l’amant i després l’esposa d’ Oswald Mosley, líder dels feixistes britànics, amb qui es va casar en secret a casa de Joseph Goebbels amb Hitler com a convidat.
En la sèrie que la BBC acaba de llançar sobre les Mitford, Mosley apareix com un personatge superb i narcisista, decebut pel poc cas que li feia Hitler. La Gran Bretanya va il·legalitzar el seu partit poc després de l’inici de la II Guerra Mundial i va estar detingut durant uns mesos. Oswald i Diana van acabar els seus dies a França, on van freqüentar un altre simpatitzant del nazisme i amic de joventut, el duc de Windsor (durant uns mesos Eduard VIII). Mosley no va deixar mai la política. El 1959 es va presentar a les eleccions pel districte de North Kensington amb una campanya basada en l’“excés d’immigració”. No va tenir èxit.
Quatre anys després d’aquell fracàs naixia Nigel Farage, fill d’un empleat de la borsa i futur broker de la City de Londres. Euroescèptic, la campanya del Brexit el va fer famós i el missatge contra la immigració, el mateix que no li va servir a Mosley el 1959, ha disparat les seves expectatives electorals. Els sondejos li donen al seu partit, Reforma, un percentatge de vot del 31%, deu punts per sobre dels laboristes de Keir Starmer. Una demostració que hi ha missatges que, en un context de malestar social, tenen moltes probabilitats de tenir una gran acollida.
Els anys 30 emergeixen periòdicament com a referència. En algunes aspectes el món no s’assembla en res al de fa un segle. No hi havia crisi climàtica, ni intel·ligència artificial, la violència impregnava l’activitat política i hi havia masses de població empobrides. L’economia estava fragmentada, i el nostre, a compte del que passi amb les polítiques de Trump, és encara un món interconnectat.
Si avui hi hagués eleccions a França, Alemanya, i la Gran Bretanya, guanyaria l’extrema dreta
En altres coses, però, les semblances no conviden a la lleugeresa. Estem una altra vegada en un món amb guerres; en el que l’ordre mundial sembla donar pas a una era d’imperis; amb grans poders amb ànsies d’expansió territorial. Llavors era l’ Alemanya nazi, avui la Rússia de Putin (l’“extraviament” de drons sobre Polònia ha estat la última fórmula per temptejar el terreny). I com aleshores, hi ha una Europa desconcertada, amb una ciutadania angoixada que pensa que les elits l’han abandonat i entre la qual guanyen força les idees autoritàries. La ultradreta no vesteix avui camisa negra ni ostenta bigoti de raspall, però creix en número.
Si avui se celebressin eleccions als tres grans països europeus, França, Alemanya, i Gran Bretanya, el resultat serien governs d’extrema dreta. En el quart, Itàlia, ja governen.
Karl Polany va ser un economista vienès que va lluitar com a oficial de la cavalleria austrohongaresa i va fugir a Londres el 1933 amb l’ascens del nazisme. Polany, va escriure La Gran Transformación el 1944, llibre en el que alertava contra la fe cega de l’elit liberal en l’economia com a principi rector de la societat, a la que acaba destruint si aquesta no es defensa a través de les institucions. Polany escrivia dels tumultuosos anys que havia viscut, en què la ciutadania va desertar de la fe liberal de les elits i va buscar l’alternativa en el comunisme o el feixisme.
La Unió Europea sembla avui immersa en una fantasia semblant. La tecnocràcia de Brussel·les està convençuda que la política es redueix als mercats i a la regulació. L’anomenen “ Efecte Brussel·les” i es resumeix en convertir qüestions tècniques en una eina de política global. Això li ha funcionat en els anys del lliure mercat, però pot ser inservible ara que les relacions internacionals són una qüestió de força i de poder.
Els anys 30 van començar amb el crac financer del 1929, la punxada d’una enorme bombolla a la borsa americana. Els errors en la política aplicada per les autoritats dels Estats Units per corregir-la (pujada dels tipus d’interès i augment dels aranzels) la van transformar en una depressió que va devastar la societat global. En l’última gran crisi, la del 2008, governs i bancs havien après la lliçó. Van coordinar les seves polítiques.
L’ordre mundial sembla haver donat pas a una era d’imperis i poders amb ànsies territorials
No està clar que això hagi de passar en la pròxima gran crisi, sigui resultat de l’excés de deute als EUA, de la caòtica política aranzelària del seu president o de la bombolla de la Intel·ligència Artificial. Trump no es coordinarà. No col·laborarà. El com actuï és imprevisible. Només es pot treure una conclusió. No hi ha res pitjor per al món que un president que no ha llegit llibres d’història i un vicepresident, JD Vance, que quan els llegeix, els malinterpreta. Pobra Europa.