La primera vegada que algú obre un llibre de manga, la primera cosa que li sorprèn és la disposició inversa de les pàgines. És a dir, que el llibre comença pel darrere. Això és el que una mentalitat occidental pensa, esclar, perquè de segur que per un japonès els que comencem els llibres al revés som nosaltres. I escriuen de dreta a esquerra. És la direcció tradicional de l’escriptura japonesa, xinesa i coreana. També l’alfabet àrab i l’alfabet hebreu s’escriuen de dreta a esquerra, tot i que, com en l’alfabet llatí i grec, en aquest cas és en sentit horitzontal. Per tant, ells també podrien dir de nosaltres que escrivim al revés.
Abans que la informàtica i els tractaments de textos esborressin l’univers de les arts gràfiques, aquestes eren la reina de qualsevol publicació. A La Vanguardia, per exemple, el taller era el cor del diari, on bategaven els teclats de les linotípies. Eren gent d’ofici, capaç de llegir un article tant en positiu com en negatiu, seguint-lo directament en els textos compostos amb plom a les platines, les plaques sobre les quals s’ajustaven i imposaven les formes d’impremta.
El bustrofèdon és la manera d’escriure tal com feien els bous quan llauraven un camp
Què passaria si algú escrivís un text per primera vegada, sense tenir coneixements previs d’escriptura, posem per cas un extraterrestre? Doncs que bé podria fer-ho en sentit horitzontal o en sentit vertical. Però al final de l’espai disponible, el que avui diem el final de línia, què faria? Tornar a començar a l’altra banda de la superfície o fer una ziga-zaga, enllaçant les línies com en una sanefa o com els solcs llaurats? Als camps de futbol és típic veure les franges de dos tons, segons el sentit amb què ha estat segada la gespa.
Doncs bé, resulta que una de les primeres maneres d’escriure, a la Grècia antiga, va adoptar aquest sistema, que el diccionari defineix així: “Escriptura en la qual les línies se succeeixen amb el mateix patró del traçat dels solcs en un camp quan es llaura, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta alternativament”. I aquesta manera d’escriure té un nom: bustrofèdon.
Tot i que pot semblar curiós que en aquesta definició del Termcat es faci referència als solcs d’un camp llaurat, no és pas una casualitat, perquè l’original grec té justament aquest sentit. El compost bustrofèdon és un adverbi que es va formar amb dues paraules. D’una banda, un bou, i de l’altra, l’acció de girar. Així doncs, tal com el bou girava i continuava en sentit contrari llaurant els solcs següents, l’escriptor antic desplaçava la mà un rengle, però no tornava al començament, sinó que invertia el sentit de l’escriptura, dibuixant les lletres en sentit contrari.
