La marea de la dreta autoritària continua pujant a Occident i, a Portugal, el 12 d’octubre se celebraran eleccions municipals: calibrarem aleshores la magnitud actual d’aquest onatge a l’oest de la península Ibèrica. El tsunami de gairebé milió i mig de vots obtinguts per Chega (Prou), el partit de la dreta radical, que va obtenir seixanta escons i el segon lloc a les generals del maig (sorpasso històric dels socialistes, relegats a tercera força), pot arribar ara a molts ajuntaments, sobretot al sud del país.
El poder local és un dels pilars de l’actual democràcia lusitana. El règim nascut de la revolució dels clavells del 1974 va tenir molt en compte les lliçons de grans figures del segle XIX, com Alexandre Herculano, que van plantejar la necessitat de revitalitzar els municipis, reduint el centralisme de Lisboa. La Constitució del 1976 va crear les autarquies, vocable sonor, amb prestància, que solemnitza la importància del poder local.
Portugal és així un país fortament municipalista, sense regions definides en el seu territori continental, al contrari d’ Espanya, en què les nacionalitats històriques i les regions exerceixen un paper fonamental. Hi ha només dues autonomies regionals, l’explicació de les quals és la distància geogràfica, la solitud atlàntica dels arxipèlags de les Açores i Madeira.
El 12 d’octubre, Chega intentarà consolidar el seu poder a través de la conquesta d’un bon lot d’alcaldies. Els cartells d’aquest partit són molt clars: en tots hi apareix en segon pla el líder André Ventura i, en primer pla, la fotografia del candidat local, presentat com una emanació, un replicant amb el suport del gran cap. El missatge és diàfan: “Has votat Ventura a les generals, ara vota aquest senyor al teu municipi”.
Chega era fa un parell d’anys una banda d’esperpents al voltant del seu profeta Ventura. Ara ja disposa de personal polític presentable, i Ventura ha decidit moure les millors peces per a les caselles de les candidatures a les alcaldies. Es tracta d’una operació d’assalt al poder local ben organitzada.
Una altra dada clau sortirà de les urnes. El nou líder del Partit Socialista, José Luís Carneiro, ha donat un cop de volant cap al centre, deixant enrere les vel·leïtats esquerranes del seu antecessor, Pedro Nuno Santos. Els socialistes han escrit una història llarga i meritòria en el poder municipal. Els portuguesos potser decideixen tornar-los el segon lloc, o fins i tot el primer, de la vida política nacional.
A Portugal molta gent s’ha sentit abandonada, i la ràbia, avui, vota la dreta radical
Carneiro és una garantia important de l’actual estabilitat: conservant vestigis de la pronúncia de la regió nord de Portugal, la seva terra natal, aquest antic ministre de l’Interior d’António Costa s’ha refermat com un socialista humanista, mot que fa servir amb freqüència, i un polític equilibrat. El seu sentit comú assegura que no hi haurà tan aviat noves eleccions generals. Malgrat que en cada municipi hi ha una vida política pròpia, figures que han construït al llarg de molts anys el seu prestigi i on la gent vota sense recordar els partits, el tarannà serè de Carneiro podria ser premiat pels electors.
I aquí topem amb la figura sempre sorprenent de l’actual primer ministre, Luís Montenegro, del PSD (centredreta). Els portuguesos aprecien el dinamisme que té, la creativitat política, les ganes de donar un impuls de coet a l’economia, l’optimisme, però, de tant en tant, Montenegro s’equivoca. Durant els terribles incendis d’aquest estiu, va mantenir un perfil discret: afirma haver estat sempre al comandament i el Govern ja ha emprès mesures de suport als damnificats i de reorganització de la política forestal, però una part del país el va trobar a faltar en la primera línia del drama. Els resultats de la coalició AD, en què s’integra el PSD, ens diran alguna cosa de la popularitat del seu Govern.
És probable que aquests espantosos incendis huracanats de l’estiu juguin a favor de Chega: molta gent s’ha sentit abandonada, i la ràbia, avui, vota la dreta radical. Lisboa és la joia de la corona del poder municipal del PSD, però la tragèdia de l’Ascensor de la Glòria, que era una de les estampes més entranyables de la ciutat, ha posat contra les cordes el seu alcalde, Carlos Moedas, excomissari europeu i figura de proa del partit que governa el país. A Porto, se’n va l’independent Rui Moreira, després dels tres mandats consecutius que la llei permet, i hi haurà una altra gran batalla entre el centredreta i els socialistes.
Lee tambiénFeijóo i Montenegro
El temps corre a favor de l’extrema dreta: és una tendència global, sistèmica. L’ Occident malmès sortit de la gran crisi del 2008 primer es va encaterinar amb la protesta d’esquerres, però quan la modèstia permanent va arribar a generacions més joves, que ja no tenien pòsters del Che a les seves habitacions adolescents, tot va canviar. Agonitzant l’imaginari d’esquerres, van tornar els vells arquetips nacionalistes, que no van desaparèixer mai del tot. Avui, hi ha grans països que, quan les coses no els van bé i no els agrada el món que els envolta, s’inventen nous autoritarismes, esbossos d’una dictadura, que són com escopinades que llancen a la cara de la resta de la humanitat. Dissortadament, això passa a Occident.
No obstant això, a Europa almenys, encara hi ha una majoria que vol una altra cosa, que busca un altre camí, sense saber cap a on anar. El dia 12 veurem si s’aclareix una mica, a Portugal, el mapa de la nostra desorientació present.