Dues persones, posem per cas, s’asseuen en una taula d’un cafè a París. Una d’elles duu una bossa de plàstic, d’on extreu set pots de ceràmica amb un raspall de plàstic de colors en cadascun, tres capsetes de cartró plegades sobre les quals disposa una pinta de plàstic groc, sis petites gomes d’esborrar amb forma d’ulleres de sol, una miniplanta de plàstic i un petit cistell de vímet, i ho disposa meticulosament sobre la taula. Xerren una estona i, després, els objectes tornen a la bossa i tots dos marxen.
Aquesta podria ser una de les accions artístiques d’André du Colombier, artista amb ànima de poeta a qui el Museu Tàpies dedica l’exposició Un punt de vista líric, fins al 22 de febrer, la primera monogràfica que se’n fa en un museu. No patiu si el nom no us sona, perquè no ha figurat mai en els grans circuits institucionals, però sí que comptava amb un petit grup de col·leccionistes i galeristes que li van donar suport i gràcies als quals s’ha pogut fer aquesta mostra, i encara pels pèls.
![André du Colombier, Untitled [La farine et la bouillotte]. (Sense títol [La farina i la bossa d’aigua calenta]), 1977. Tres fotografies d’època en blanc i negre (detall). Cortesia de la col·lecció d’Anka Ptaszkowska](https://www.lavanguardia.com/files/content_image_mobile_filter/uploads/2025/09/16/68c98b0e35866.jpeg)
André du Colombier, Sense títol [La farina i la bossa d’aigua calenta]), 1977. Tres fotografies d’època en blanc i negre
Papers de colors amb textos manuscrits que juguen amb les paraules, fotografies i objectes aparentment banals
La directora del museu, Imma Prieto, recorda que no hi ha gaire informació sobre aquesta “figura enigmàtica, un artista maleït i radical, que va a l’arrel del llenguatge disruptiu”. Va néixer el 1952 a Barcelona amb el nom d’André Paliard Iscu, de pare francès i mare d’ascendència romanesa, i se sap que als anys setanta va arribar a París, on va estudiar Filosofia i Literatura; allà va desenvolupar la seva obra i va morir el 2003. El 1977, a la galeria Éric Fabre de la capital francesa, va fer la primera exposició individual, Modèstia, competència i eficàcia, a la qual seguiria un periple no gaire conegut però que el duria a conèixer la galerista Anka Ptaszkowska, fonamental no només per impulsar i donar suport a la seva obra, sinó també per salvaguardar-ne bona part, ja que la seva col·lecció forneix gran part de l’exposició del museu i n’és l’origen. Però, Ptaszkowska va contraure una demència greu i el procés va estar a punt de descarrilar, fins que la seva filla va donar permís per buidar d’obres el seu apartament parisenc, que el museu ha catalogat i del qual n’exposa una part.
Adam Szymczyk, comissari de l’exposició, defineix la seva obra com “una poesia lírica que el públic ha d’interpretar, perquè els artistes són una guia però de forma no ortodoxa, i en el seu cas feia servir imatges i objectes igual com els poetes fan servir les paraules”.
Lee también
Artista pluridisciplinar, fa servir molts jocs de paraules, sovint manuscrits sobre grans papers de colors, amb importància d’accents, puntuació o majúscules, però també juga amb postals, tríptics fotogràfics en què es retraten accions o diversos objectes banales artísticament arrenglerats, en un absurd que empeny a reflexionar sobre les interconnexions. També hi ha alguns dels objectes que mostrava en cafès, sobre diverses taules i, al costat, la bossa on els duia.
Per Szymczyk, “sovint treballa més com un director d’art o fins i tot un copywriter, que a través de la repetició busca el moment perfecte, però immers en un art menor, un artista conscientment al marge que no estava interessat en el mercat ni en el sistema, que més aviat menyspreava”. Com a exemple, una de les seves primeres obres conservades: sembla la marca d’un llapis sobre un paper de vidre, però és producte del fregament del paper contra el marc d’una porta.
L’exposició no està pensada com un recull exhaustiu, sinó una introducció a la seva manera diversa de fer, un desvetllament al món d’un artista que encara està per descobrir.
