Àlex Rigola torna a la casa gran del Teatre Lliure, de visita

Hi havia gran expectació de mitjans ahir al Teatre Lliure, perquè Àlex Rigola torna a la casa que va dirigir durant vuit anys. “Amagat voluntà­riament en el meu teatre petit (Heartbreak Hotel), tornar ara a la sala Fabià Puigserver és com anar diumenge a dinar a casa dels pares”, declara el director.

Va ser l’actual director del Teatre Lliure, Julio Manrique, que va obrir la roda de premsa amb un manifest contra el genocidi de Gaza, qui el va convidar a fer-hi un espectacle. Rigola n’explica alguns detalls: “Li vaig proposar dues coses: fer un Hamlet o adaptar-hi El Mestre i Margarita, la novel·la russa de Mikhaïl A. Bulgàkov. Vam triar aquesta perquè és bo que oferim una història que molta gent no coneix. Tinc una gran sort, que és que la gent no llegeix. Així puc agafar grans obres i portar-les a l’escenari. M’agraden les novel·les llargues, que t’acompanyen molts dies i als personatges els passen moltes coses. És com fer un viatge, que t’emportes per a tota la vida”.

Sobre el fet d’adaptar novel·les al teatre, Rigola ho té molt clar: “Tota la vida he fet adaptacions. Cada forma narrativa té una forma d’explicar-se que comporta que les històries siguin d’una manera. I a vegades, una bona via de crear una història és un format diferent. Perquè quan tu penses en teatre, comences pensant en diàleg. En canvi, la novel·la té aquesta llibertat que pot passar a qualsevol lloc i en qualsevol moment. I dialogar això és diferent que fer-ho al revés”.

Rigola s’hi va estar nou mesos per fer-ne l’adaptació: “Són cinc hores diàries rumiant què hi deixes i què no”. I hi afegeix: “Vaig estar un any treballant intermitentment amb Cien años de soledad, i tot i que tenia el teatre que m’ho pagava, vaig haver de dir que no, vaig ser incapaç de portar allò a l’escena”.

El Mestre i Margarita es presenta amb grada a dues bandes, amb 500 espectadors i en dues parts, de 80 i 50 minuts. “L’obra parla del relat, de la manipulació del relat i de qui té el poder d’aquest relat –declara el director–. Si la veritat ha d’estar per sobre de la finalitat, i si la finalitat ha de deixar uns fonaments que en el futur, sense la veritat, s’aguantin”. I destaca el fet que l’ha muntada amb 14 intèrprets, aspecte que ha prioritzat per damunt dels tres espais escenogràfics. “El primer és l’arribada del dimoni al Moscou soviètic, la segona és la relació de dependència entre el Mestre i Margarita; i el tercer és quan Pilat ha d’ac­ceptar la decisió dels jueus de crucificar Jesucrist –detalla–. I moltes coses ressonen en el món actual, com Palestina”.

Dels actors, confessa que en volia dos: “Francesc Garrido per fer el dimoni, i Nao Albet per al Mestre. La resta són actors i actrius que han estat protagonistes d’altres obres i que aquí s’han posat al servei d’una obra coral”.

Passant del seu teatre de 70 butaques a la gran sala Fabià Puigserver, Rigola ha recuperat els micròfons, que van ser tan emblemàtics de la seva època al Lliure: “Tornar a aquest teatre ha estat molt divertit. M’hi vaig fer gran, aquí. Era un adolescent tardà i amb 33 anys vaig haver de portar un espai públic d’aquestes característiques. Ara necessito coses més senzilles. Amb aquest muntatge, anant tot bé, fa quinze dies que no dormo. I estan sortint totes les escenes! Com que el muntatge ha d’arribar a tots els espectadors, cal que hi hagi micròfons. I si faig servir els que els intèrprets agafen amb la mà és perquè amb els altres que porten no poden parlar de manera íntima”, conclou.