Hi ha una cançó de Jorge Drexler que podria ser per a alguns –ho és per a mi– una espècie de barreja entre brúixola, constitució íntima i una gairebé essència dels deu manaments. Aviat farà vint anys de la creació d’aquesta bellíssima cançó, que diu: “Soledad / Aquí están mis credenciales / Vengo llamando a tu puerta / Desde hace un tiempo”.
Quina és la nostra relació amb la solitud? Cadascú explicarà la seva versió. La meva amb la solitud és una cosa –com segur que ho és per a molts– íntima, natural, que estira les costures del meu espai i temps. Em posa a prova perquè desmunta i torna a muntar –potser amb menys peces– la suma dels meus pensaments i sentiments. La solitud em dona molta informació de qui soc en absència d’altres. I em diu quina és la relació dels altres amb mi. La solitud més informativa i formativa és la que sents (en algunes ocasions i contextos) quan estàs acompanyat.
Em faig gran –si no és que ja ho soc, per gairebé tot– i vull cada vegada menys coses i les que vull, les vull més, perquè les veig més nítidament. És curiós que a mesura que declina la vista, augmenten (en alguns casos, si envelleixes bé) la precisió i la claredat de la mirada.
La cançó de Drexler continua dient: “No te fijes mucho en lo que dicen / Me encontrarás en cada cosa que he callado” i segueix amb una meravellosa línia que podria ser el principi i el final d’una esfera perfecta: “ Ya pasó / Ya he dejado que se empañe / la
ilusión / de que vivir es indoloro”.
L’esperança em sembla deliciosa, especialment quan no és útil
De vegades estem en una tarda en què aparentment no ha de passar res i en una hora, et salten tres sorpreses! que et recorden que la vida no és nostra, que és d’ella mateixa... i dels altres. Sorgeixen tres trobades, bellíssimes, especialment per inesperades, que et fan saber que la vida pot ser tan meravellosa com li vingui de gust, sobretot si optes per tenir la porta oberta.
No hi ha vida sense risc. Crec que era Hermann Hesse qui va dir que hem de caminar en direcció a la nostra por, perquè allà hi ha la nostra única esperança. L’esperança em sembla deliciosa, especialment quan no és útil. Perquè, llavors, quan és útil, deixa de ser esperança i és com una mena de mercat de valors. Valuós, però en un altre context, en aquell on les coses tenen preu, però no sempre, ni tan clarament, valor.
Lee tambiénAcceptar és avançar
La solitud és una cosa molt íntima. Em sembla recordar que algú va apuntar que cadascú és especialment singular en el moment de morir, però, per no acabar d’una manera tan ombriva, el que és realment bonic és com ballem la lletra i la música d’aquesta samba de Drexler. I ens entreguem a l’alegria de no fugir del dolor.