Tot just adolescent, vaig topar amb dues persones que van afectar la meva formació ètica. Un, el meu pare. L’altre, Felipe Campuzano. Tots dos ho van fer, com un Diàleg de Plató, respecte del món de les idees. Començaré pel meu pare. En algunes discussions familiars, ell sentenciava que amb Franco es vivia tranquil si no tenies idees. No matisava que les idees fossin polítiques o demencials. Simplement idees. A mi, a aquella tendra edat, em va fer por que, de gran, se m’ocorregués alguna idea i m’afusellessin per cenetista com al seu pare o em portessin a Argelers uns anyets com al seu sogre o simplement que no pogués viure tranquil com, pel que sembla, vivia ell, treballant i mirant el Barça, sense idees.
Nens desplaçats a Gaza
Per això l’altre dia em vaig espantar quan se’m va acudir com a idea que no es pot assassinar presumptes narcotraficants en un vaixell sense judici previ. O la idea atroç d’en quin moment es va decidir que els escuts humans de nens i civils que envoltessin un terrorista eren preu assumible. Aquesta mena d’idees que es regiren contra el que creies de la civilització i el respecte als éssers humans.
Els escuts humans de nens i civils que envolten un terrorista són un preu assumible?
No m’oblido de Felipe Campuzano. Compositor d’èxits com La minifalda o Achilipú, que a finals dels setanta es va voler posar transcendent i, com a pianista aplicat que era, va decidir gravar una sèrie de discos conceptuals sobre les províncies andaluses, sota el nom d’ Andalucía espiritual. Només en va acabar tres – Sevilla, Jaén i Cadis–, per fortuna del món de la música i del món en general. Això de les idees ve a tomb que recordo haver llegit a Diez Minutos o Semana –d’acord, la meva mare no era Susan Sontag– que ell no llegia llibres perquè els llibres eren idees d’altres i Campuzano ja tenia les seves. El més terrorífic d’aquestes declaracions, que fins una criatura podia veure que eren idiotes, és que es poguessin dir sense posar-se vermell, ser publicades.
Lee tambiénUn home i la seva època
Campuzano i el meu pare m’han tornat en aquests temps pendulants entre els que no tenen idees per així viure tranquils i els que no escolten els altres perquè en tenen prou amb les seves pròpies idees –que no ho són mai de pròpies– i no llegeixen ni atenen no fos cas que els esmenin. Una última idea: mireu el documental de Sam Mendes El que es van trobar, sobre quan dos càmeres de l’exèrcit anglès van topar amb el camp nazi de Belsen. Aquella idea d’uns que van tolerar com ara nosaltres– tots els altres.