No llegeixo els comentaris als meus articles remesos anònimament al diari. Sí que llegeixo els que m’arriben directament i els responc amb respecte. Les crítiques més freqüents són dues:
1) Que em repeteixo. És justa. Em repeteixo, sabent-t’ho, perquè crec que el risc en què es troba avui Espanya és de ser o no ser, i vull advertir-ne els meus compatriotes.
2) Que soc un pessimista radical. Ho nego. Soc realista. Som davant l’amenaça d’un Desastre final, on Espanya deixi de ser una entitat històrica viva i un projecte polític de futur. Després de donar-hi voltes, he conclòs que els que m’aplaudeixen (que també n’hi ha) se senten exclusivament o preferentment espanyols, per la qual cosa també senten la meva inquietud; i que els que em critiquen –“la tercera Catalunya”– se senten exclusivament o preferentment catalans, i creuen que la ruïna d’Espanya i el seu Estat els afavoreix: “Anem fent: peix al cove i paciència, que vindrà la independència”. La crítica o l’aplaudiment depenen, doncs, del sentit de pertinença.
El president socialista i el portaveu d'ERC al Congrés
De fet, sempre he dit el mateix. Aquí hi ha els meus articles. Així, en política espanyola, sempre he defensat que els dos grans partits, de dretes (PP) i d’esquerres (PSOE), haurien de consensuar mitja dotzena de qüestions bàsiques, sense buscar mai majories amb els nacionalistes, per evitar així la cessió contínua de competències a aquests, amb el consegüent desballestament de l’Estat.
I fins i tot vaig defensar el 2023, quan el PP va guanyar les eleccions generals i no pogué formar govern, que s’abstingués, facilitant així l’elecció de Pedro Sánchez, per evitar un govern com l’actual. Ho prova que, el 28 de setembre del 2023, Enric Juliana va publicar en aquest diari un article titulat “La hipòtesi Burniol”, en què diu: “Queda la hipòtesi Burniol: abstenció del PP per facilitar la investidura de Sánchez, amb l’objectiu d’invalidar el pacte amb els independentistes, acumular autoritat moral i empènyer el PSOE a una política de concertació nacional. Aquest moviment, suggerit a l’agost per Juan-José López Burniol, (…) no és fàcil de dur a terme dins una cultura política basada en el drama calderonià”.
L’única sortida és que s’admeti un referèndum de secessió: Estat federal simètric o independència
En política catalana, sempre he defensat que l’única sortida racional és un Estat federal simètric pel que fa al tipus de relació (idèntica) de tots els estats federats amb l’Estat central, i asimètric només en matèria de competències: uns tenen un règim fiscal històric reconegut per la Constitució, d’altres tenen llengua pròpia, etcètera. A més, aquest Estat federal simètric hauria de comptar amb un Senat, com a cambra territorial, que, per exemple, aprovi o rebutgi la quota basca i navarresa un cop desentranyats els seus comptes.
I, després de reconèixer Catalunya com a nació històrica i cultural, sempre he atribuït a la Generalitat: 1) Competències plenes en llengua, ensenyament i cultura, amb subjecció a la llei i a les sentències judicials. 2) Un límit a l’aportació al fons de solidaritat (per ordinalitat o percentatge) i una agència tributària compartida. 3) Un referèndum català sobre aquesta proposta.
Lee tambiénEl Desastre final
Ara bé, des de l’aprovació del nou Estatut, l’any 2005, l’ulterior procés i el cop d’Estat del 2017, tinc clar que a Catalunya hi ha pocs federalistes, ja que molts que s’ho diuen són, de fet, confederals (és a dir, defensen la bilateralitat i la singularitat…). Conseqüentment, l’única sortida del conflicte és que la Constitució admeti un referèndum de secessió, i que aquest se celebri plantejant de manera clara aquesta disjuntiva: Estat federal simètric o independència. Si els espanyols que volem la subsistència d’Espanya no som capaços d’impulsar aquesta sortida, ens esperen mals temps.
Així, si el PP guanya les properes eleccions i forma govern amb Vox, el PSOE, l’esquerra radical i els nacionalistes, que ja han repetit el Pacte de Sant Sebastià, repetiran també, d’una manera o altra, l’oposició del 1934, obrint la porta, no a un desenllaç com el del 1936, avui impossible, però sí a una situació en què s’armarà un bon sagramental. Se n’acaba de fer un assaig a Madrid.