Les catàstrofes es provoquen i afecten un lloc concret, però són degudes a condicions globals. Hi ha incendis o inundacions en un lloc, però sabem que no s’haurien produït si no es donessin unes condicions generals que els fan possibles; les guerres que es provoquen serien inconcebibles sense un context general que desequilibra mecanismes de contenció fins ara prou dissuasius; la pressió migratòria s’exerceix sobre un punt concret, però té com a causes les desigualtats globals i la inhabitabilitat de llocs molt allunyats. No hi ha casos sense condicions i, encara que sigui més difícil, modificar les condicions és més útil que intervenir per pal·liar els casos concrets.
Zygmunt Bauman qualificava al nostre món com a líquid, però jo sempre he pensat que era més aviat gasós, és a dir, atmosfèric, contextual, inflamable, volàtil, turbulent, viral, sempre a punt que es produeixi una crisi, una estampida, una reacció de pànic, més proper a la lògica dels fenòmens meteorològics que a la física de fluids, més d’emanacions que de fluxos, on el control no s’exerceix regulant uns canals sinó, en el millor dels casos, mitjançant la configuració de les condicions generals.
Les principals crisis que caracteritzen el món actual tenen tres propietats que les fan especialment complexes i molt difícils de gestionar: són inevitables en una mesura molt inquietant, no s’expliquen per un sol factor i es tracta de crisis totals. Inevitabilitat, interconnexió i totalitat són tres característiques que defineixen la seva naturalesa i, sobretot, el tipus de món en què vivim.
En primer lloc, són crisis que es poden preveure, gestionar i reparar, però que irrompen en qualsevol moment sempre que es donin unes determinades condicions que només podem controlar parcialment. L’exemple més il·lustratiu és el dels incendis, que es poden produir en qualsevol moment quan es dona la fatal coincidència que hi ha més de 30 graus de temperatura, menys del 30% d’humitat i vents de més de 30 quilòmetres per hora.
La producció de bombolles, una governança global insuficient, la inestabilitat de l’economia o l’excessiva financiarització creen un escenari en el qual es pot produir una crisi en qualsevol moment. L’escalada de les hostilitats és inevitable si conflueix un cert nivell de desconfiança i la debilitat de les institucions que podrien assegurar la pau. Els moviments migratoris continuaran existint mentre hi hagi tant contrast de penúria i riquesa, de desesperació i oportunitats, de manera que cap policia de fronteres o els murs més alts no podran aturar-los. Hi haurà crisi de l’habitatge mentre coincideixin l’escassetat de cases amb un mercat immobiliari que les converteix en inversions especulatives.
La segona propietat de les nostres crisis és que no es deuen a comportaments individuals sinó a la interacció de molts comportaments individuals i determinades condicions de context. Un instint atàvic ens porta a concloure que quan alguna cosa falla hi ha d’haver un culpable i, si bé és cert que darrere de les crisis hi ha autors irresponsables, en sentit propi aquesta mena de crisi es deuen fonamentalment a la interacció fatal d’actors i factors.
Avui no hi ha diverses crisis alhora, sinó una gran crisi que desequilibra les condicions del món en què vivim
Hi havia qui preferia explicar els passats incendis com el resultat d’un terrorisme incendiari, quan la veritat és que el nombre d’incendis provocats va ser molt petit i això ens distreu d’abordar les causes que es donessin les condicions generals en virtut de les quals el camp esdevenia tan inflamable.
Les crisis econòmiques són interpretades com si deguessin al comportament individual (estafadors segons la versió de l’esquerra o gent que viu per sobre de les seves possibilitats per a la dreta), oblidant així que una crisi econòmica de gran envergadura no s’hauria produït si no fos perquè hi havia unes condicions estructurals que la induïen, com la feble governança global o determinats incentius del mercat immobiliari.
Confiem massa en el canvi dels comportaments individuals per resoldre la crisi climàtica, en la modificació del consum (produccions de comerç local, un altre tipus de mobilitat, responsabilitat personal amb el reciclatge), però el problema és que es tracta de petites accions, necessàries però insuficients, enmig d’una economia general en la qual aquestes accions individuals tenen una influència molt escassa sobre la sostenibilitat del sistema i amb uns acords globals limitats i de feble implementació.
Lee tambiénL'era de la predació (i 2)
La tercera propietat d’aquestes crisis és que està en crisi la totalitat (del sistema, de la societat, de la vida, del planeta), que no es refereixen a aspectes parcials de la vida, a fallades aïllades i conjunturals. Ni tan sols es tracta d’una crisi recurrent o moltes que s’amunteguen i encavalquen (el concepte de policrisi va fer furor durant la pandèmia, però no caracteritza bé la nostra situació). No són diverses crisis alhora, sinó una de gran que desequilibra les condicions del món en què vivim. Podríem dir que no està en crisi tot sinó el tot; no estan en crisi diversos àmbits de la nostra condició sinó la relació entre aquests àmbits. Hi ha una interacció fatal, una concatenació o reverberació que multiplica tràgicament qualsevol dels errors en què ens veiem embolicats: el clima, el model productiu, la desigualtat, la desinformació, l’autoritarisme, tot això s’incrementa i redobla en una dinàmica de transmissió que no es restringeix a una localitat concreta i que cap intervenció no és capaç d’aïllar o moderar completament.