S'observa des de fa temps un retorn del proteccionisme, a dreta i esquerra, amb diferents raons i decisions, però amb un resultat similar referent al grau d'integració global. La fragilitat de les cadenes de subministraments es va fer molt visible amb motiu de la crisi dels microxips entre el 2020 i el 2023; la guerra d'Ucraïna va posar en qüestió la dependència que Alemanya tenia del gas rus. S'acumulen les raons per posar en marxa operacions de desacoblament que permetin dependre menys d'altres, especialment d'aquelles cadenes d'aprovisionament que ens fan dependents d'un rival sistèmic. El comerç ha de ser limitat per reduir al mínim els riscos d'una dependència que diverses crisis han mostrat excessiva. Les estratègies corresponents són el friendshoring i el nearshoring, és a dir, la configuració d'una cadena d'aprovisionament que ens faci dependre sol dels amics i la relocalització de cadenes de subministrament a llocs més propers als centres de consum.
També s'abandona progressivament la idea d'un comerç que acaba beneficiant a tothom, integrador, conforme a regles i de suma positiva. No hi ha aquella complementarietat que se suposava sinó més aviat moltes rivalitats entre les diferents economies. L'actual capitalisme és el d'una multitud d'actors que juga a la sobirania i els interessos de la qual no poden ni volen estar alineats. La guerra econòmica ha deixat de ser una metàfora en aquest nou darwinisme geopolític. Es tracta d'un capitalisme predador, rendista i ostensiblement violent, entregat al pur joc del poder, que ha donat lloc a una nova onada d'imperialisme territorial. L'exemple més grotesc d'això és la pretensió de Trump d'aconseguir Grenlàndia i el canal de Panamà.
La conflictivitat actual té el seu origen en una convicció ideològica acuradament alimentada i que Arnaud Orain ha anomenat “capitalisme de l'escassetat o de la finitud”. Si “no n'hi ha per a tothom”, som en jocs de suma zero, i aquest convenciment val igual per provar d'impedir la migració com per desmuntar les institucions globals. Aquesta convicció, molt contrària a la promesa liberal, produeix una aliança inquietant entre aquesta nova forma de capitalisme i la xenofòbia; és el resultat d'un pessimisme profund pel que fa a les possibilitats d'integració social en virtut del creixement. Examinades les coses des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica, la consciència dels límits no és nova i suposa un avenç referent a l'ús de recursos i la reflexió crítica sobre la nostra manera de consum i model de creixement, però aquí es tracta d'una altra cosa: d'una renúncia a concebre l'àmbit social com un multiplicador i de posar la competició per sobre de la cooperació. La consciència de la finitud no condueix a aquest tipus de capitalisme a la lògica del comú sinó a la del privatiu, no a l'estalvi sinó a l'acaparament.
Amb la ideologia de l'escassetat, es qüestionen dues institucions que el liberalisme havia considerat centrals: el mercat i la propietat. On millor es veu el contrast d'aquest món amb el precedent és en el nou menyspreu envers la idea mateixa de mercat. Peter Thiel, un dels inspiradors de l'actual tecnofeudalisme nord-americà, defensa els monopolis expressament perquè l'expectativa de beneficis monopolítiscs (d'una durada en el temps assegurada per un Estat que diuen detestar), sembla ser l'únic capaç de promoure la innovació.
Avui es mira més a l'especulació que a les inversions productives, on les matèries primeres crítiques s'han convertit en els recursos estratègics
No confiar en els mecanismes del mercat és el que porta a preferir un model de pillatge, saqueig i rendisme. Es tracta d'una forma nova de capitalisme que és, alhora, antiga, molt similar al que es va configurar a començaments del segle XVII amb l'expansió colonial marítima i justificat pel dret de presa. Han renascut velles maneres de predació, una nova onada d'espoliació territorial, des dels fons marins fins a l'espai, unes pretensions agressives sobre els recursos considerats estratègics: una lluita deshinibida per acaparar els recursos i espais disponibles, la cobdícia de les terres rares (adjectiu que al·ludeix a l'escassetat), la biopirateria que s'apropia indegudament dels recursos genètics, la guerra de patents al fons marí a fi de registrar organismes per desenvolupar aplicacions mèdiques o energètiques, la monopolització d'actius i recursos escassos, zones d'influència, satèl·lits, dades digitals, amb l'objectiu d'obtenir beneficis fora del principi de competència. Aquesta cursa s'alimenta del sentiment de trobar-nos en un món limitat, finit, on cal acaparar recursos de diversos tipus.
Per entendre la novetat de la situació actual cal comparar-la amb la narrativa típica de l'ordre liberal que exaltava el valor afegit de la innovació i el coneixement. Ara el món bascula cap a l'acaparament i tot es juga a disposar dels recursos necessaris. La renda no és un benefici sinó un guany que prové de detenir o controlar un actiu escàs: terra, parc immobiliari, plataforma digital... La renda no és una cosa que es fa, sinó que es té, es deté; no obeeix a una lògica empresarial sinó patrimonial. Estem davant una “economia del desastre” (Naomi Klein) que mira més a l'especulació que a les inversions productives, on les matèries primeres crítiques s'han convertit en els recursos estratègics, no la generació de valor a través del coneixement o la tecnologia.
La carrera a la recerca de les matèries primeres ha incrementat de fet les activitats extractives en detriment de les de més valor afegit, en una mena de “reprimarització” de l'economia. Els últims vint anys s'ha duplicat el volum dels metalls extrets al món; d'aquí al 2050 es preveu una multiplicació per cinc o deu de la producció minera. Tot això té lloc enmig d'unes narratives contradictòries que continuen celebrant la nostra economia del coneixement i la innovació tecnològica. No és que la provisió de les matèries primeres sigui un requisit per al creixement d'una economia amb alt valor afegit; el saqueig d'aquests materials escassos posa de manifest que poc que ens creiem ja que el coneixement sigui el principal recurs de la nostra economia.
Lee tambiénL’era de la predació (1)
Aquest és el context en el qual la Unió Europea ha de prendre avui les seves decisions més difícils. Havent tingut com a únic horitzó l'obertura econòmica, el poder tou i la democràcia liberal, ara es troba davant la tessitura d'un món per al qual no estava pensada, amb uns jocs de poder que ja no són cooperatius sinó de pur conflicte. Pot ser que Europa no hagi comprès bé l'envergadura dels canvis que s'estan produint i continuï creient que la relativa harmonia interior en què viu li permet continuar renunciant al poder. La dificultat de les decisions que ha de prendre procedeix del fet que Europa està més habituada a la competència econòmica que a la competició estratègica i ha estat dirigida per unes elits formades en un món liberal l'objectiu del qual era la lluita contra la inflació i els monopolis, la promoció del comerç multilateral i la lliure competència. Que no penséssim a penes en una integració política més gran o en la dimensió de la seguretat tenia certa coherència en aquell món, però és insostenible en el nou espai de predació postliberal.