Ho intento, però no aconsegueixo entendre la posició de la dreta espanyola amb l’ocupació de Gaza. Particularment la del PP. Han repartit un argumentari als seus dirigents perquè no pronunciïn la paraula genocidi, com qui juga al Tabú.
Tant és que ho digui l’ONU. Ells a la seva. La contundència que els ha sobrat en altres conflictes sembla que no la tenen amb aquest. Són durs amb la utilització interessada que, segons ells, el Govern espanyol està fent de la situació a Gaza. Posem que tenen raó. Manual de resistència, capítol 74, com a mínim. Pedro Sánchez ho està tornant a fer. Alguns van creure que se’l carregaven abans de l’estiu. El president més presidencialista dels últims temps era contra les cordes. Fins i tot el seu rostre ho reflectia... i ho reflecteix. No sé si aquesta vegada li servirà per remuntar, però és clar que agafar la bandera palestina i convertir-se en el dirigent mundial més dur contra el Govern d’Israel el fa més fort.
Cada declaració dels Netanyahu Boys contra Sánchez deu ser celebrada a la Moncloa com un gol de la selecció. No li
va gaire bé que dirigents de Hamàs l’aplaudeixin, però ara l’atenció està centrada en la barbàrie que comet, amb una impunitat absoluta, el Govern més occidentalitzat de la zona. Amb ministres israelians que diuen sense escrúpols que quan acabi la demolició vindrà la reconstrucció i el negoci immobiliari. Amb la col·laboració gens dissimulada dels Estats Units de Donald Trump, estremit davant l’assassinat d’un predicador de la seva fe.
Sorprèn tanta commoció per Charlie Kirk, i tan poca per desenes de milers de gazians. Paradoxalment, el cas Kirk ens ensenya la cara més hipòcrita del trumpisme: l’ acomiadament de Jimmy Kimmel de l’ ABC. Els que es van apropiar de la paraula llibertat, del concepte cultura de la cancel·lació, convertits en cancel·ladors. Els reis del “ja no es pot dir res”, censurant sense contemplacions. Preneu nota del que ve.
Ayuso compara el cas de la Vuelta amb el setge de Sarajevo: el club del “m’agrada la fruita”, desfermat
Les imatges que arriben cada dia des de Gaza són insuportables. Són molts els ciutadans espanyols que senten orgull per la contundència de Sánchez. Ciutadans que s’havien quedat sense motius per tornar a votar l’esquerra. Aquestes últimes setmanes alguna cosa s’ha despertat. No sé quant. L’ onada pro Palestina s’està aixecant no només a Espanya, també a la resta del món. Fa olor de “No a la guerra”.
I al PP l’ha tornat a agafar a contrapeu. Amb un Feijóo eclipsat una vegada més per Ayuso, que, amb Aznar, ha aixecat la bandera proisraeliana amb barra, sense cap vergonya. El primer que va fer davant la suspensió de l’última etapa de la Vuelta va ser parlar de kale borroka. No és mai sobrer treure a passejar una miqueta ETA. Per cert, en el seu moment Aznar va qualificar el terrorisme d’ETA de neteja ètnica. No ho ha dit sobre Gaza. Ayuso ha comparat el cas de la Vuelta a Madrid amb el setge de Sarajevo. El club del “m’agrada la fruita”, desfermat. Què en deu pensar Moreno Bonilla?
Lee tambiénDe la droga se’n surt, de l’smartphone no
Vivim temps molt emocionals. Polítics com Sánchez o Ayuso, o fins i tot Abascal enfonsant l’Open Arms, saben moure la seva gent per emocions, per més esbojarrada que sembli la declaració. Feijóo, no. Feijóo ho intenta en va. Parla dels puters del PSOE i no li escau. Diu que Sánchez pactaria amb Netanyahu en persona per mantenir-se en el poder, i no s’ho creu ni ell. En les enquestes, després de tot el que ha passat, no es reflecteix cap creixement del seu partit. Suposo que l’elit del poder judicial deu tenir alguna cosa preparada per mantenir el nervi. Aquells jutges que no fan mai política saben que continua en vigor el “qui pugui fer, que faci”. No ho obliden. No ho oblideu.