Em sap greu, però jo vaig estar una vegada amb Robert Redford. Va ser a l’aeroport de Los Angeles, a primera hora del matí en una sala d’embarcament buida i allà estava ell, tot sol, assegut en una d’aquelles cadires incòmodes mentre esperava un vol a Las Vegas. Era el mes d’octubre del 1989 i, curiosament, jo anava cap a Kansas City per assistir al rodatge de l’anunci del cava Freixenet, que aquell any va protagonitzar Paul Newman. Més casualitats, impossible. Em sentia Katharine Ross a Dos hombres y un destino.
Robert Redford a Cannes el 2013
Amb aquella excusa, que m’atorgava un grau de proximitat amb l’actor i uns quants d’atreviment, m’hi vaig adreçar: “Hola, tinc una cita amb el seu amic Paul”, em vaig presentar com a periodista de Barcelona i, per si no ubicava el lloc, hi vaig afegir: “The next olympic city”. L’actor em mirava sense dir ni piu, fins que va deixar anar: “Conec Barcelona, hi vaig ser fa molt de temps”.
I jo, que tenia una amiga que durant anys, sense que ningú la cregués, va estar dient que, a finals dels cinquanta del segle passat, havia coincidit amb Redford a l’antiga Escola Massana, l’hi vaig deixar anar a l’actor a l’aeroport. I, ves per on, era veritat i em diu: “I vostè com ho sap?, és molt jove”.
Hi ha homes que no són conscients de tot el que li deuen a Robert Redford
I, en aquell moment, a més de caure rendidament enamorada, vaig ser incapaç de demanar-li un autògraf, i menys d’obtenir una prova gràfica que, en aquell temps, només possibilitava una càmera de fotos. La meva història amb Robert Redford devia durar un minut i mig, però ja se sap que és molt curt l’amor i molt llarg l’oblit.
No li vaig poder dir, i encara sort perquè quina culpa en tenia ell, com vaig arribar a plorar amb els finals de Tal com érem i Memòries d’ Àfrica, sentint-me com aquella nòvia a qui el protagonista que encarnava en Robert estimava molt però que sempre abandonava; ni vaig arribar a explicar-li que a totes les redaccions (i fins i tot relacions) sempre buscava, i de vegades fins i tot he trobat, algú semblant al seu Bob Woodward de Tots els homes del president.
Lee tambiénSalut, diners i amor
En aquell temps jo m’havia encaterinat d’un home que tenia, o almenys jo així ho volia veure, una semblança notable amb Robert Redford, ulls blaus, cabells clars, alt, ben plantat, i igualment inabastable. Per completar la pel·lícula vaig córrer la mateixa sort que Katie Morosky (Barbra Streisand) amb Hubbell Gardiner i que Karen Blixen (Meryl Streep) amb Denys Finch Hatton i em vaig quedar sense el meu Robert particular. Hi ha homes que no són conscients de tot el que li deuen a Robert Redford. Gràcies a ell arribem a acceptar que gairebé és millor un amor impossible que un de realitzable i que, moltes vegades, com diria Pablo Milanés “vale más poco con ganas que mucho sin ser querido”.