El web d’aquest diari va rebre una allau de comentaris després de publicar que un bar de la plaça Macià de Barcelona ha estat traspassat i es volia rebatejar com a Sotelo. No és estrany: la plaça dedicada a l’expresident de la Generalitat portava el nom de Calvo Sotelo sota el franquisme.
Els nous propietaris del negoci –que ara estudien optar finalment per un altre nom– són lliures d’elegir el que vulguin. Però la seva decisió inicial adoba la confrontació, tant si obeeix a la nostàlgia de la dictadura com al caprici, la provocació o el desig d’atreure uns clients i foragitar-ne d’altres. La mateixa confrontació que l’elit política practica diàriament.
No és el mateix un negoci privat que un espai públic. Però la història de la plaça Macià ens il·lustra sobre l’afició als canvis de nom. El primer que va tenir (1932-36) va ser el de Niceto Alcalá Zamora, polític liberal i president de la República (mort en l’exili argentí el 1949). El segon va ser el de Germans Badia, polítics d’Estat Català (i ídols de l’expresident Torra), assassinats per anarquistes, els companys dels quals havien reprimit abans.
Científics, creadors i professionals s’han d’imposar als polítics en la llista de carrers
El tercer nom, triat pel franquisme, després de considerar-se –atenció a la dada– Exèrcit marroquí, va ser el de José Calvo Sotelo, líder de l’ala reaccionària de Renovació Espanyola, l’assassinat del qual, el 13 de juliol del 1936, va precipitar l’inici de la Guerra Civil i li va valer el títol de Protomàrtir de la Croada. I el quart nom, elegit el 1979, manant Tarradellas, va ser el de Francesc Macià, que va morir el 1933 d’apendicitis (el que per cert el va lliurar d’exilis i tirotejos).
Lee tambiénGenocidi versus terrorisme
Acabo amb tres suggeriments. Un: el nomenclàtor barceloní impedeix ja de dedicar un carrer o plaça a algú fins passat un lustre des de la seva mort, però convindria ampliar el termini fins que l’ estimació del candidat voregés la unanimitat. I, si això demana un segle, paciència. Dos: seria més assenyat donar els noms de carrers i places als qui van fomentar el bé col·lectiu; la qual cosa potser postergués polítics, però no científics, creadors i professionals que milloren la vida de tots. Tres: els canvis no són dolents per se, però tampoc imprescindibles, i poc ajuden si evoquen un passat ominós.