L’assassinat de Charlie Kirk ha remogut, més si cap, els fonaments dels Estats Units. Kirk era un demagog excel·lent. Tenia un bon bec. D’aquí ve la veneració que la seva figura despertava entre les bases del moviment MAGA, el substrat més nutritiu del tsunami trumpista.
La seva bastida intel·lectual era tan bàsica com efectiva. Els seus arguments es feien més poderosos per la forma que havia escollit per defensar-los: batre’s en duel dialèctic amb qui volgués provar-li que estava equivocat. Això li donava una aura molt efectiva de cavaller errant que lluita a braç partit per les seves idees contra el gegant esquerrà i woke. Kirk havia traspassat la categoria d’ídol de masses per consagrar-se en la d’apòstol.
Unes dones protesten contraTrump, arran de l'acomiadament del presentador televisiu Jimmy Kimmel
En aquesta part de l’Atlàntic, a Charlie Kirk se l’ha presentat com un monstre reaccionari i, com a tal, una mena de coautor del seu propi assassinat. La idea que ha amarat moltes cròniques i anàlisi ha estat aquesta: si bé és cert que va ser un altre qui va disparar el rifle de precisió, no ho és menys que va ser ell mateix qui el va carregar amb la munició de les seves idees.
Una mena de qui a espasa mata, a espasa mor que, sense arribar a justificar-lo, estableix un marc de comprensió política i d’inevitabilitat de l’assassinat de Kirk. Als Estats Units aquest tipus d’argumentació també ha tingut els seus ambaixadors. Molts ciutadans anònims, altres de més coneguts o directament celebrities. També hi ha hagut les inevitables mostres d’inhumanitat a les que ens té acostumats ja el món digital, amb gent celebrant l’assassinat de la mateixa manera que ho faria un hooligan amb un gol del seu equip.
Trump i Vance deslliuren el ‘wokisme’ conservador; ull per ull, i dent per dent
Que Trump i el moviment MAGA intentarien treure profit d’aquest assumpte era cosa sabuda. Així ho dicta el manual de la política. La bala que travessa el coll de Kirk és, en termes d’oportunitat, un moment únic per redoblar l’atac al contrari ideològic que, indefectiblement, queda reduït a posicions defensives.
Per això l’immediat assenyalament dels grups antifeixistes, esquerrans i wokes com a culpables, per posar la diana a sobre del cap de Kirk, a l’assenyalar-ho permanentment com a nazi, racista, trànsfob, homòfob, etcètera.
Fins aquí només paraules. Només que després d’aquestes van arribant els fets. Trump amenaça ara d’il·legalitzar una part de l’espectre ideològic dels Estats Units –allò que ell qualifica de grupuscles antifeixistes–, mentre el vicepresident, JD. Vance, anima els nord-americans a delatar davant els empresaris aquells treballadors que, davant l’assassinat de Kirk, hagin fet comentaris desafortunats.
I així ha succeït. La llista de cancel·lats per aquesta caça de bruixes és cada dia més llarga. Des de persones que ocupaven llocs anònims fins a presentadors de televisió estan ja a l’atur. I de fons, les amenaces de l’administració republicana de posar límits a la llibertat d’expressió legislant sobre el delicte d’odi. Una cosa que ja ha provocat la dura resposta d’un sector del republicanisme, com l’influent expresentador de Fox News i podcaster Tucker Carlson, que acusa Trump de trair els fonaments de la llibertat d’expressió que el mort Charlie Kirk va defensar en vida amb totes les seves forces.
Lee tambiénMals temps per als amants
La raó està de part de Tucker Carlson. Tants anys des del conservadorisme plantant cara a la dictadura woke, denunciant la política de cancel·lació que l’esquerra autoritària practica quan pot des de les talaies intocables del feminisme, de la ideologia de gènere o de les abusives polítiques d’inclusió o diversitat, perquè ara l’oferta siguin la censura i la cancel·lació, només que canviant les boques que cal apaivagar a qualsevol preu.
Que ridícul sembla aquell discurs de J.D. Vance a Berlín, quan va dir als europeus –amb raó!– que teníem un seriós problema amb la llibertat d’expressió perquè hi havia coses que no ens atrevíem o no podíem dir. I tot i això, ara sabem que ell i el seu cap són uns fariseus. Només busquen el dent per dent. Revenja. La seva promesa d’ acabar amb la cultura de la cancel·lació només era una excusa per començar a practicar la seva. Tramposos. Si el pobre Kirk aixequés el cap!