Els nins morts
Les imatges són tan dures que no es poden descriure sense caure en l’escabrositat. Són allà, gairebé en directe. Són a les notícies, abans de l’enèsima bronca política; són al timeline de les xarxes socials, entre l’anunci d’un nou programa televisiu i un titular sobre el cachopo farcit de fabada. Són necessàries; sense aquestes imatges no hi hauria mobilitzacions, protestes, concentracions amb banderes palestines i espelmes, en què es llegeixen poemes escrits per infants gazians i se’ls anomena en veu alta. Tampoc hi hauria una reacció (tèbia, tardana) dels qui han d’actuar d’una vegada. Són imatges esquinçadores, aterridores, desesperançadores. Tan insuportables que acabam per tolerar-les, com si no veiéssim el que ens mostren.
L'homenatge als morts a Gaza 'Operació sabates. Vides, no només nombres' a Estrasburg
Deu anys després que el petit Aylan s’ofegàs davant d’una platja turca quan intentava arribar a Europa, queda poc d’aquella consciència que, per un moment, va semblar que despertava. Ara veim infants assassinats diàriament, mutilats, ensangonats, famèlics, els seus germans ploren, als adults no els queden forces per cridar. La devastació és total. Som davant l’horror, i si no tenim un trauma de per vida és perquè la pantalla allunya alhora que aproxima, dessensibilitza, satura. Ens hi hem acostumat.
Com s’atura això? I si no s'atura, normalitzarem el que fa deu anys ens esglaiava?
La ficció ens porta cap aquest espai des de la recreació; la literatura hi reflexiona; se’l posa un nom perquè pugui ser jutjat; la memòria històrica i les institucions creades amb aquesta finalitat haurien de servir perquè la infàmia no es repetesqui. Però el genocidi a Gaza mostra la realitat sense pal·liatius: que l’ésser humà és capaç de les atrocitats més abominables, i d’una banalització abjecta, i d’una passivitat al·lucinant, i d’una frivolitat esgarrifosa. Ni les xifres exactes (impossibles) ni el debat terminològic canvien el que hi ha en aquestes imatges. Fa tant de mal que noqueja, només això explicaria que assistim a una barbàrie de tal magnitud sense embogir de pur terror.
Com som capaços de conviure-hi? Com podem no responsabilitzar-nos-en? Si no s’hi pot fer res, quin sentit té tot plegat? Com gestionar la desesperació? Com confiarem que no ens passi el mateix davant la desídia internacional? Com s’atura això? I si no s’atura, normalitzarem el que fa deu anys ens esglaiava? Naturalitzarem veure nins morts cada dia?