La sortida del sàbat és màgica al passeig marítim de Tel-Aviv. A la gespa, centenars de persones esperen la fusió del sol vermellós amb l’horitzó del Mediterrani. Joves àrabs del districte de Jafa fan barbacoes, atletes de cossos esculpits troten suosos, les parelles es besen amb especial intensitat. Només un helicòpter Apatxe en la llunyania recorda que, a tot just una hora de viatge, la guerra continua.
En segon pla, desenes de persones amb samarretes negres i sense eslògans visibles formen un cercle. D’una motxilla emergeixen cartolines amb retrats. Cada activista mira el “seu” nen als ulls: aprenen els seus noms i les seves històries per arxivar-los en la consciència. Una dona encén el megàfon: “Ens distribuirem en dues línies rectes, drets i asseguts. En cada tram hi haurà pacificadors. Manteniu-vos en silenci i eviteu la confrontació”.
“Al principi, quan érem uns quants, pensàvem que ens agredirien”, diuen els organitzadors
La icònica posta de sol s’altera quan els activistes s’estenen davant de la costa. “19.424 nens i nenes van ser assassinats a Gaza. De la majoria no en va quedar ni una memòria, ni tan sols una foto”, resa l’única pancarta que es desplega en la “protesta silenciosa”. Cada setmana, els organitzadors envien a última hora la localització de la protesta. Temen que, si la comparteixen amb temps, serà boicotejada per radicals.
Els concentrats sostenen els retrats de nens morts sota les bombes de l’exèrcit del seu país. “Ni Siaf Azzadin Sadun ni la seva mare estan amb nosaltres”, es llegeix en una cartolina. “Khala Abu Saada, tretze anys”, mostra una adolescent disfressada de rosa amb orelles de conill. “ Khali Abu al- Kaix era el nom una criatura que amb prou feines va obrir els ulls”. “ Rawan (10), Nur (7) i Malaj (1 mes) Darwix, eren germans que ja no hi són”, ni tampoc Lena, Alin i Muhammad Daidan, germans morts el 13 de juliol a la ciutat de Gaza”.
La reacció dels transeünts és diversa. La majoria demostra sorpresa o indiferència. D’altres, identificació: fan fotos i agraeixen als manifestants. Però una minoria esclata en còlera. “No puc creure el que estic veient, fa mesos que lluito a Gaza per vosaltres!”, xiscla descontroladament una jove jueva, reclutada poc després d’emigrar des de França. Les seqüeles de participar en la guerra més llarga de la història d’Israel són evidents: “He perdut amics, i ben aviat torno al front. No entenc què esteu fent!”.
“Alguns israelians ho veuen com una traïció, la realitat és blanc o negre. Carreguen una armadura per protegir-se de veure la realitat com és, mentre que els mitjans bloquegen la informació del que passa a Gaza i el que fa el nostre exèrcit i el Govern”, lamenta a Guyana Guardian en Jael, que intenta explicar la protesta als seus compatriotes que esclaten de ràbia.
“Vergonya, esteu malalts del cap!”, crida un exaltat. Un altre comença a delirar, apuntant una a una a les fotos dels nens morts. “La mare d’aquest era terrorista. La d’aquest, t’hauria apunyalat per l’esquena”. Hi ha qui recomana als activistes que ingressin en un psiquiàtric. Però els concentrats no perden les maneres. “Si no enteneu que són només nens, no tenim res més que explicar-vos”, defensa amb veu tènue una pacificadora.
“I els nens Bibas, i pels nostres ostatges no protesteu?”, pregunta una altra exaltada. La majoria dels participants de la “protesta silenciosa” es van dirigir posteriorment a la manifestació setmanal que exigeix al Govern de Benjamin Netanyahu aturar la guerra per tornar els ostatges en mans de Hamàs. “L’empatia no és empatia si és selectiva, hi ha gent que pateix molt més que nosaltres en aquest moment”, va aclarir Danielle Cantor, una de les organitzadores de la iniciativa, al canal Deutsche Welle.
Israel continua encallat en el trauma del 7 d’octubre del 2023. La ferida oberta i la set de venjança impedeix a alguns d’empatitzar amb l’horror diari que pateix Gaza. “Tenen una armadura de victimisme, la política d’identitats impedeix de veure la fotografia completa”, prossegueix Cantor. A l’ Estat israelià hi ha consens: Hamàs no pot mantenir el poder a Gaza. Tanmateix, molts consideren que la guerra s’eternitza per l’interès de Netanyahu de conservar el poder i no assumir responsabilitats per la matança islamista. El pitjor preu es paga a 70 quilòmetres: “Hi ha un consens global que no està bé matar nens”, lamenta Cantor.
Les violentes reaccions desfermades a Tel-Aviv constaten que aquestes accions difícilment es podrien convocar en llocs com Jerusalem, on la integritat dels presents correria perill. Tot i això, els organitzadors celebren que “al principi, quan érem uns quants, pensàvem que ens agredirien. Ens sorprèn quanta gent demana d’unir-s’hi”. Una “marxa silenciosa” va reunir gairebé mil persones recentment.
En un extrem de la fila, una transeünt va xiuxiuejar a les orelles dels activistes: “Teniu raó”.
