Com es pot aconseguir la unió política de la UE
INQUIETUDS I ESPERANCES
No són bons temps per a la UE. I just quan és més necessària que mai per als mateixos europeus. I a nivell mundial és dels pocs referents del model social que ha donat i està donant més prosperitat econòmica i més dignitat als mateixos conciutadans. Per això és clau trobar com es pot rellançar davant una realitat plena de dificultats.
Amb dues guerres a les portes d’Europa. Amb els Estats Units, l’aliat protector durant vuit dècades, anunciant el seu desinterès de l’OTAN, obligant a repensar-ho tot. En aquest escenari, que demana a crits més unió i consens (que és la font de solidesa i potencia), reviu a molts països de la Unió el sobiranisme euroescèptic, que està guanyant governs i vots (20% dels votants alemanys, la majoria dels votants francesos i el creixement impetuós dels seus partidaris a Espanya). Després de la dramàtica sortida del Regne Unit, com no qualificar aquesta dinàmica amenaçadora de emergència greu? La Unió està en risc de debò. Necessita un nou rellançament.
La presidenta de la CE a l'últim ple de l'estat de la Unió
Després d’assolir èxits excel·lents, com el Mercat Comú i la moneda única, entre molts d’altres, la via de la cooperació econòmica com a mitjà d’impulsió de la unió política ha perdut força. La gran quantitat d’obstacles a la innovació i al creixement (descrits amb precisió als informes Letta i Draghi) es deu en gran manera a divergències d’interessos nacionals que prevalen sobre les exigències de la cooperació política. No són qüestions d’ordre tecnicoeconòmiques. És el cas de sectors com l’energia, les comunicacions i les finances.
Per aquesta raó, la Unió requereix amb extrema urgència crear nous “motors de consens” i més potents entre els països membres i dins d’aquests països. Entre estats, per fer possibles els canvis institucionals en la governació de la Unió que exigeixen els nous escenaris geopolítics; dins dels països, per tancar les fractures que separen els euroescèptics dels europeistes de qualsevol signe. El motor de consens a partir del tractat de Roma (1957) ha estat la cooperació econòmica en un mercat creixentment unificat.
Una política de defensa comuna ha de ser definida per una política exterior compartida i coherent
En l’escenari geopolític actual, sembla haver-hi moltes raons, i sòlides, per atribuir al disseny conjunt de les polítiques comunes de seguretat, defensa i exteriors la possibilitat de convertir-se en el nou “motor de consens”, és a dir, en l’element d’unificació d’interessos, percepcions i objectius que nodreixen la convergència i el consens polític.
Tots som conscients de la debilitat relativa d’Europa davant les grans superpotències (la Xina i els EUA) fins i tot davant una economia molt menor com Rússia. Dissenyar una seguretat i una defensa comunes ens pot ajudar a tots, ja que tots els europeus la necessitem. I aquesta necessitat imperiosa requereix i impulsa cap a consensos per a múltiples activitats que es coordinen i complementen, com és la mateixa política exterior, el desenvolupament de polítiques defensives no agressives, el desenvolupament de tecnologies de doble ús o la simple compra coordinada de material militar.
La defensa comuna depèn més de com es gasta que de quant es gasta. Diu Javier Solana en les seves memòries, i com a exsecretari general de l’OTAN li ha de constar, que la despesa en defensa dels europeus, d’aproximadament 200.000 milions d’euros, més que el de Rússia, l’ Índia i el Regne Unit junts, és ineficient i desarticulat i no es disposa de mecanismes per evitar duplicitats. Assenyala que cal gastar millor i de manera conjunta.
Segurament costa d’imaginar l’ingent esforç de cooperació, coordinació i consens a desenvolupar entre les autoritats militars dels 27 membres de la Unió, juntament amb l’OTAN, per aconseguir-ho. Però aquesta crucial qüestió només depèn de l’acord entre els governs. No és qüestió de segrestar el debat de la realitat social, però és veritat que els problemes de defensa i seguretat poden ser objecte de pactes d’Estat que evitin confrontacions caïnites en les diverses opinions públiques .
I això ens porta a una dificultat central i d’àmbit constitucional: la Unió Europea requereix avui una política exterior comuna emparada pel vot majoritari dels seus membres. Sense el requisit d’unanimitat avui imperant. Una política de seguretat i defensa comuna ha d’estar enquadrada i definida per una política exterior compartida i coherent. No per algunes en competència.
Els que no acceptin aquest canvi fonamental podrien quedar en un segon grup de velocitat d’integració. Però la considerem imprescindible, abans que el creixent euroescepticisme faci no difícil, sinó impossible, que s’avanci en el sentit apuntat: va en això el futur de la Unió i el model social i humà que defensa.
Pol Morillas sosté en la seva anàlisi recent sobre Europa que el principal escull per a l’ avenç de la seva integració és que els interessos dels estats membres continuen sent discordants. La política de seguretat i defensa possiblement és la manera de superar l’actual estancament al potenciar acords en altres àmbits, com ho van fer durant dècades els avenços en l’àmbit econòmic. I que el rellançament de la Unió sigui una realitat... especialment del seu model social i humà.
TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carles Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou