L’ “això no es pot dir”
L’enquesta d’ahir de La Vanguardia va sorprendre. No per inesperada, sinó per veure-la publicada: Aliança Catalana i Vox sumarien 35 dels 135 escons del Parlament. Dos partits sense gairebé estructura territorial i sense presència institucional rellevant fins fa poc, convertits en una força parlamentària de primer ordre.
La líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols
Com s’explica l’ascens? Entre altres, amb un combustible comú: donar veu al que d’altres callen. Vox i AC creixen no tant per la solidesa dels seus programes com per una estratègia discursiva que connecta amb un sentiment molt instal·lat: hi ha temes que no es poden debatre.
L’ “això no es pot dir” s’ha convertit en la contrasenya d’una època
L’“això no es pot dir” s’ha convertit en la contrasenya d’una època. Un ciutadà comenta al bar, en un grup de WhatsApp o en la sobretaula familiar el que pensa sobre immigració, seguretat o l’independentisme post 2017 i afegeix gairebé automàticament: “però es clar, això no es pot dir”. És aquí on entren aquests partits, que irrompen amb el megàfon, trenquen tabús a cops de martell i verbalitzen el que part de la població percep com pensaments censurats.
La clau no és només el que diuen, sinó l’efecte mirall: ofereixen la sensació d’alliberament davant un clima social que es percep com rígid, moralitzant o hipòcrita. Per descomptat, la traducció política d’aquelles intuïcions sol ser simplista o directament perillosa, però no es pot entendre el seu ascens sense reconèixer que capturen un malestar real.
La resta de partits, en canvi, s’han instal·lat en el tacticisme. Parlen per no ofendre, obsessionats a no sortir-se del guió. Per això, quan s’enfronten a Vox o a AC, recorren a cordons sanitaris que a la pràctica resulten inútils: aquests partits dominen les xarxes socials, viralitzen missatges i arriben directament a un públic jove al que la política convencional ha deixat de mirar-lo als ulls. Se’ls critica però no se’ls rebat i aquesta absència de confrontació argumental és el seu èxit.
La paradoxa és evident: com més se’ls exclou més reforcen el seu paper de portaveus del prohibit. No creixen perquè convencin sinó perquè trenquen un silenci. El repte pels partits tradicionals no és aixecar murs sinó atrevir-se a ocupar aquest terreny amb intel·ligència, sense regalar a Vox i a AC el monopoli del que “no es pot dir”.