Als EUA ja no es convoquen rodes de premsa: se celebren misses. I a Utah, amb Spencer Cox d’oficiant, ni tan sols va fer falta un cor que cantés. N’hi va haver prou amb la detenció del presumpte assassí de Charlie Kirk perquè el governador republicà, mormó i trumpista, pugés al púlpit improvisat i demanés als fidels que no miressin ni compartissin les imatges del crim. Ho va dir amb solemnitat: “Les xarxes socials no són bones per a la humanitat”. Amén.
El més sorprenent no és el missatge, cada vegada més compartit tot i que encara es pronunciï en veu baixa, sinó que surti de la boca d’un polític que deu gran part de la seva influència a aquell mateix ecosistema digital on Trump es mou com un peix a l’aigua i on Kirk es va convertir en apòstol de la ultradreta.
La paradoxa és evident: Trump no existiria políticament sense Twitter, ni Kirk hauria passat d’agitador menor a icona de la dreta radical sense els algoritmes que el van impulsar al rang de predicador digital. Les xarxes no només amplifiquen, modelen. Fabriquen líders de fang a cop de retuit, creen ídols exprés i inciten a l’odi contra tot el que els contradigui.
Les xarxes no només amplifiquen, modelen: fabriquen líders de fang a cop de retuit
Cox va recordar que la història nord-americana coneix capítols sagnants, JFK, Luther King, Malcolm X, però l’inquietant d’aquest temps és que els assassins ja no necessiten un manifest ideològic ni una trama política al darrere: n’hi ha prou amb un scroll infinit, un fil de teories conspiradores i un exèrcit de bots russos o xinesos alimentant la ràbia. La ideologia s’ha substituït per l’addicció a la pantalla. El combustible ja no és la convicció sinó l’algoritme.
Dir que les xarxes socials “no són bones per a la humanitat” és com descobrir, el 2025, que el tabac mata. La diferència és que les xarxes no es consumeixen en un bar clandestí, sinó en una pantalla amb la legitimitat d’un dret fonamental: la llibertat d’expressió. Aquí tenim el dilema: com separar la llibertat de la toxicitat, la informació de la manipulació, el debat de la lapidació pública?
Lee tambiénEl boli, la bata i la olor de por
Potser Cox té raó: estem en un moment decisiu. El problema és que ara milions de persones continuen lliurades al ritual diari de lliscar amb el polze, esperant la pròxima dosi d’odi. I potser ja no es tracta de si aquest capítol és fosc o lluminós,
sinó de si encara tenim la capacitat de tancar el llibre.