Afusellats i fusellers
Corrupte, traïdor i indecent va cridar Abascal al president espanyol al primer ple del Congrés després de l’estiu. I la senyora Armengol, com diu el reglament, ho va fer treure del diari de sessions. Tot i això, aquest esborrament furta alguna cosa a la història; tot el que es diu i es fa a l’hemicicle hauria de quedar registrat. Als mítings d’ultradreta es coreja: “Sánchez fill de p...”. El seu líder denuncia l’“esquerra criminal” i el “Govern de mafiosos”. ¿No se li va dir al president al Congrés: “De quins prostíbuls ha viscut vostè?”. Ja només falta dir-li escòria, rata de claveguera o terrorista.
.
El discurs de l’odi i el risc de violència van a més. Tant de bo que al carrer no es demanin mai afusellaments. Després de l’“a presó” pot venir “que l’afusellin”. La política s’ha tornat revengista a tot arreu, i la llengua, que no té ossos, en trenca de molt gruixuts. S’ha de saber qui fa servir la retòrica de la ira i seguir-ne el rastre dels efectes.
Confiem que el vent de l’autoritarisme i la infàmia no condueixi ningú a demanar afusellaments i ja se senti l’olor de cadaverina. La Constitució espanyola ho impediria, però recordem que es va trigar 20 anys a treure’n del tot la pena de mort.
El discurs de l’odi i el risc de violència van a més
En el meu pitjor malson, una majoria parlamentària torna a introduir-la davant casos de “traïció pàtria”, “separatisme reiterat” o, el més fàcil, “terrorisme”. Però em desperto convençut que no som ni serem un país de fusellers i no es trobarien voluntaris per a l’execució i el tret final de gràcia.
Fa cinquanta anys, a l’ Espanya del destape, el Simca 1000 i el govern d’ Arias Navarro, uns tribunals militars més franquistes que Franco van sentenciar cinc homes a ser afusellats. Un d’ells, Jon Paredes, àlies Txiki, després de ser torturat a Via Laietana 43, va ser jutjat a la mateixa sala on 18 mesos abans havia estat condemnat Puig Antich. Aquell va ser lligat a un arbre a prop del cementiri de Collserola mentre cantava l’Eusko gudariak.
Els sis guàrdies voluntaris de l’ escamot es van cobrir amb barba i perruca per no ser reconeguts. Els seus advocats, la meva amiga Magda Oranich i Marc Palmés, van assistir al macabre final d’aquell extremeny de 21 anys i van collir de terra deu casquets de bala ensangonats.
Però no hi haurà noves fosses, perquè ja no som com llavors i perquè encara cal localitzar fosses velles. Ser ultra no és ser un mal nascut; poden raonar i a més són pares de família. Només que jo he tingut un malson.