El somriure de l’abat
En un món encès per mil focs, la mort de l’ancià Sebastià Bardolet, abat emèrit de Montserrat, l’home que sempre somreia, ha passat desapercebuda. Nascut el 1934, ha viscut un capítol de la història de la catalanitat i la religiositat dividit en dues parts: la primera caracteritzada pel catalanisme i el catolicisme populars; la segona, pel sobtat declivi del fet religiós i per l’actual crisi catalana. Un declivi que va haver d’afrontar com a abat del monestir a finals del segle XX, quan els nascuts després de la postguerra van decidir no transmetre les creences religioses als seus fills.
Uns anys abans del naixement de Bardolet, Montserrat encarnava la connexió entre creença religiosa i catalanitat popular. Montserrat no va ser l’única institució catòlica vinculada a la presa de consciència de la identitat catalana durant el segle XIX. El sacerdot i filòsof Jaume Balmes va ser clau en l’evolució del carlisme a un vague regionalisme que assumia l’estat liberal. El bisbe Torras i Bages va posar les bases ideològiques del nacionalisme conservador. Verdaguer va dignificar la poesia escrita en català i la va vincular al romanticisme europeu.
Sebastià Bardolet
Per descomptat, el catalanisme del XX no beu només de la font catòlica. Hi ha una altra tradició: bullangues del XIX, federalisme de Pi i Margall, anarcosindicalisme, catalanisme de Macià i Companys, Assemblea de Catalunya. És sabut que des de la Setmana Tràgica (1909), l’anticlericalisme és violent. Vint monjos de Montserrat van morir assassinats durant la guerra; i un important contingent de voluntaris catalans van formar part dels requetès en el bàndol de Franco. La divisió era terrible, sí, però el simbolisme de Montserrat i la religiositat popular pesaven encara més: és coneguda l’escena dels anarquistes que travessen la frontera de l’exili cantant el Virolai.
Després de la guerra, durant els anys del franquisme, Montserrat va ser un insòlit espai de reconciliació entre catalans d’una i altra trinxera (entronització de la Mare de Déu, 1947). El monestir era el motor de les innovacions doctrinals del Concili Vaticà II i de la introducció de la llengua catalana en la litúrgia. Però també el focus de la catalanitat cultural (revista Serra d’Or , editorial PAM). Amagava perseguits, assajava el diàleg cristiano-marxista, fomentava trobades on catalanitat, religiositat i combat democràtic es fusionaven. Mentre fomentava la persistència de la catalanitat, esdevenia un referent de la integració dels nous catalans, que peregrinaven a Montserrat.
Era un optimista? No. Mirava el precipici del present però coneixia la força de l’amor
Tota aquesta energia, amb joves monjos estudiant a tot Europa, és liderada per l’abat Escarré que, tanmateix, provoca a l’interior del monestir una escissió. Tot seguit, apareix el fenomen de la secularització (monjos que abandonen), reflex de la crisi de la modernitat. Sebastià Bardolet, educat en l’època ascendent, haurà de governar el declivi. Primer com a prefecte de l’escolania, després com a prior, quan les defeccions ja es fan notar molt.
Si Cassià Just culmina el Montserrat imprescindible, Bardolet hereta les tensions i la pèrdua de rellevància. Ho fa sempre amb un somriure, amb sobrietat, sense pretensions. Onze anys després, renuncia al bàcul. Vindrà tot seguit un conflicte intern esbombat amb impudícia per El País. Finalment, Bardolet centrarà la seva activitat com a rector del Santuari: acollint els pelegrins, buscant la millor manera d’oferir un missatge marià als milers de visitants diaris.
Ha tingut un enterrament discret, lluny dels fastos de la fama. La basílica no era plena i això diu molt del moment actual de Montserrat. En plena celebració del mil·lenari, les institucions donen suport al monestir i el turisme cada dia és més nombrós. Però la cultura és indiferent al que Montserrat representa; i la crisi de vocacions és notòria. Un món s’acaba. El cristianisme serà de minories, va dir Benet XVI. També la llengua catalana viu angoixada pel pessimisme.
Sebastià Bardolet combatia amb un somriure contra la por al final. Era un d’aquests optimistes que creuen que tot s’arreglarà? No. Havia conegut moltes ombres, havia contemplat el precipici del present. Però coneixia la força de l’amor. Si l’angoixa provoca soledat i desconfiança, l’amor reconcilia i reuneix. Bardolet sabia que l’esperança està magnetitzada per l’amor.