L’assassinat a la Universitat de Utah de Charlie Kirk té una gran càrrega simbòlica. Revela el creixent protagonisme del pensament de dretes en la cultura nord-americana mentre posa en evidència l’esgotament i la irritació del progressisme. Signe inequívoc d’impotència ideològica són les reiterades manifestacions de violència en els darrers temps (incloent-hi els dos atemptats fallits contra Donald Trump). Kirk volia debatre amb els que no pensaven com ell. Els intents de caricaturitzar-lo amb mitges veritats i frases tretes de context no aconseguirà difuminar la seva aportació: es va atrevir a colonitzar els espais universitaris on el tabú a la discrepància ideològica impedeix el debat. Ho feia a la manera actual, filla de les xarxes socials: amb arguments fulminants, afirmacions taxatives i eslògans simplificadors. Kirk es presentava a camp contrari i debatia amb joves progressistes, que oposaven a les seves paraules un catecisme de tòpics i afirmacions d’ultraesquerra no menys taxatives i dogmàtiques. Es confrontava amb ells i sovint els descol·locava. Aquest era el seu èxit.
Als anys seixanta del segle passat, els magnicidis de dos germans Kennedy i del líder afroamericà Martin L. King van revelar la força emergent de les idees progressistes (drets dels negres i altres minories, feminisme i pacifisme). En aquells anys, la creixent influència cultural de les idees liberals (nom que allí pren el progressisme) semblava imparable i aquells assassinats revelaven la impotència ideològica dels conservadors. Se’ls havien fossilitzat els arguments: era com si només els quedés el recurs de la violència. El mateix podria estar passant ara, bé que en sentit contrari.
Kirk va colonitzar les universitats, on el tabú a la discrepància ideològica impedeix el debat
Els diversos corrents de dreta que conflueixen en el moviment MAGA han estat picant pedra durant molts anys (des del llunyà Tea Party) i el seu discurs ideològic ha arrelat molt. En paral·lel, s’estén per tots els Estats Units, fins i tot entre molts demòcrates, la difusa consciència que el moviment que despectivament s’anomena woke ha estat, per al progressisme, com un tret al peu, ja que ha desarticulat en mil bocins el subjecte social del centreesquerra i els seus excessos (dogmatisme queer, cancel·lacions culturals, desconstrucció de la història) han perjudicat el país. En el cas de les universitats, aquest perjudici és evident: havien enquadrat els millors investigadors del món i ara flaquegen amb quotes, censures i feixucs condicionaments ideològics. Per això, les queixes contra les imposicions de Trump a les universitats privades han obtingut un suport prou més dèbil del que ha descrit la premsa europea, més atenta a les esbiaixades narracions de The New York Times que a la carregosa feina de contrastar-les.
Si algú encarnava la creixent influència del pensament conservador entre els joves nord-americans era Charlie Kirk, que mobilitzava milions de seguidors, s’havia convertit en un líder moral, tenia fama de polemista temible i sostenia que era fàcil batre l’esquerra perquè “viu en una bombolla on tothom ha de pensar el mateix” i on la discrepància és (auto)reprimida. La seva màxima aspiració era el canvi cultural als EUA i l’hegemonia del pensament conservador. Inevitablement, l’assassinat reforça el seu llegat moral. L’esquerra cultural espanyola voldria presentar la reacció d’alguns personatges dretans (Bannon, Musk, el mateix Trump) a l’assassinat de Kirk com un capítol més de la violència trumpista. Però per fer això cal silenciar el magistral discurs del governador republicà de Utah, Spencer Cox: una formidable apel·lació al diàleg amb l’adversari i un elogi de la unitat i l’esperança.
Lee tambiénEl drac convida l’os i l’elefant
Per sort, no són pocs els demòcrates que comencen a adonar-se que els toca abandonar les còmodes i confortables desqualificacions genèriques: xenòfob, trànsfob, nazi, etcètera. S’adonen que han de recuperar la capacitat de relacionar-se amb la realitat del malestar americà. També nosaltres, els opinadors, analistes, predicadors radiofònics, corresponsals i periodistes en general hem de recuperar la relació amb la realitat, entendre les causes del malestar i explicar el perquè del creixement exponencial de les noves dretes populistes. Entendre i explicar és el que ens toca, i no pas activar per enèsima vegada el recurs a la por del retorn dels bàrbars.