La navegació a vela llatina aspira a ser patrimoni de la Unesco el 2027

L’art ancestral de navegar a vela llatina batalla per ser declarat patrimoni immaterial de la Unesco, com ja ho són els castells, el flamenc, la Patum de Berga, la dieta mediterrània o els patis cordovesos, entre moltes altres manifestacions culturals. L’expedient va ser presentat el març del 2025, però la resolució, en el millor dels casos, no arribarà fins a finals del 2027, segons va explicar fa uns dies la coordinadora de la candidatura, Tamara Nikolic, en el marc d’un fòrum sobre el patrimoni marítim de la Mediterrània que s’ha celebrat a Sant Feliu de Guíxols i l’Escala.

La cursa perquè aquesta forma de navegació amb un impacte ambiental nul s’inclogui en la reconeguda llista va començar el 2016 a càrrec d’un grup de museus, entre els quals el Marítim de Barcelona, a fi de salvaguardar una manera de navegar mil·lenària feta servir per grecs, romans, fenicis i àrabs. El primer document gràfic conservat data del segle II a. C.

Antigament es feien servir per al transport de mercaderies o la pesca; avui l’ús està vinculat al lleure

Fets servir antigament per al transport de mercaderies i usos pesquers, l’ús va començar a decaure amb la consolidació del vaixell de vapor al segle XIX, segons explica Lurdes Boix, fins fa pocs dies vicepresidenta de l’ Associació de Museus Marítims de la Mediterrània ( AMMM), entitat que dona suport a una candidatura transversal que engloba cinc països mediterranis ( Espanya, França, Itàlia, Grècia, Croàcia) i Suïssa, en tant que al llac Léman ja al segle XIV es feien servir embarcacions de vela llatina per pescar i navegar. “Si no es preserva, els coneixements i habilitats que permeten navegar en una embarcació d’aquesta mena i que passen de generació en generació cauran en l’oblit”, explica Boix.

Segons l’ inventari d’embarcacions tradicionals de Catalunya de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, el 2022 hi havia unes 180 embarcacions d’aquesta mena registrades i molt poques eren originals.

Aquesta manera de navegar va tocar fons entre 1960 i 1970, amb la pèrdua de les últimes em­barcacions de pesca d’aparell llatí, però s’ha reactivat els últims 35 anys, amb la irrupció d’associa­cions, museus i entitats que han contribuït a recuperar-la.

L’ús actual està molt vinculat al lleure i a la preservació de la cultura marinera. El 1986 es va celebrar la primera trobada de vela llatina a Sant Feliu de Guíxols i des d’aleshores han proliferat les jornades per donar a conèixer aquesta manera de navegar que només fa servir la força del vent per avançar. L’últim va ser coincidint amb la festa de l’ Anxova i de la Sal de l’Escala, que va aplegar desenes d’embarcacions. Hi eren Salvador Feliu, de 81 anys, i el seu fill Xeve , membres d’una família de sis generacions de mestres d’aixa (fusters de ribera) dedicats a la fabricació i repa­ració manual d’embarcacions. Confien que el reconeixement de la Unesco es tradueixi en més recursos de les administracions i més sensibilitat social. “Tant de bo ajudi a reconèixer el treball de tantes associacions que durant anys han contribuït a preservar aquest patrimoni marítim contra lleis que ho han fet molt difícil”, diu en Xeve . Es refereix a la norma que obligava els pescadors que volien una nova barca a destruir una embarcació del mateix tonatge. “Això va suposar una pèrdua dramàtica de patrimoni”, explica. Salvador Feliu diu que en països europeus com ara Holanda, el Regne Unit, França o Croàcia hi ha més sensibilitat de les administracions. “Està més avalat, hi ha subvencions; tot i això, aquí a Catalunya no hi ha cap mena d’ajuda”, afirma.