Als programes del cor i de telerealitat (sectors que es retroalimenten), els que decideixen exposar-se ho fan, bàsicament, a canvi de diners. Però aquests darrers temps s’ha produït un fenomen curiós. Persones que no tenen cap motiu per aspirar a aquest tipus de fama (sempre perillosa per a la salut mental, com ho demostra l’alt grau de trastorns dels personatges que s’hi dediquen) de cop i volta se senten cridades a exercir de famosos. De sobte necessiten ser vistos i sentits més enllà del seu cercle de familiars i coneguts i, cal suposar que, com en aquest sector els que tenen una gran visibilitat reben una quantitat colossal d’insults, necessiten per damunt de tot ser denigrats.
Arxiu
Trump va ser un dels primers a donar exemple: ho tenia tot per viure com un rajà i va decidir donar-se a conèixer al gran públic en un reality. Es va engrescar i allà va començar la carrera que ha fet d’ell un dels grans addictes al vilipendi de la Història de la Humanitat. Molts d’altres li van seguir la pista.
Necessiten ser vistos i escoltats i cal suposar que necessiten ser denigrats
Fa poc un advocat madrileny fins aleshores conegut per l’exercici de la seva professió va començar a parlar amb la premsa rosa. L’home, d’edat madura, educat i d’un nivell social que fa suposar que no ho fa per diners, va entrar al món de la faràndula per haver estat parella d’una famosa dissenyadora. I de la nit al dia va passar d’exposar davant els tribunals arguments presumptament persuasius a deixar anar bestieses a tort i a dret. A canvi, va rebre una allau gegantina d’insults a les xarxes. Ell explicava així la seva nova afició: “Me pusieron un micro y, mira, me gustó”. Doncs res, que el linxament dels haters li va encantar.
Lee tambiénDonar-se a conèixer
Tot i que molta gent jove viu aquests atacs com un atemptat terrible a la seva autoestima, es veu que en plena maduresa (si més no, física) ens podem sentir atrets de cop per la idea de rebre tones d’injúries a les xarxes. Potser és cert allò que “els enemics ens fan créixer”. A mi aquesta frase dels manuals de lideratge sempre m’ha semblat un consell apte per a psicòpates, però deu anar a gustos. En qualsevol cas, sembla clar que el discurs de l’odi està calant en totes les modalitats. I que hi hagi cada vegada més adeptes no tan sols a practicar-lo, sinó també a rebre’l, és una prova més que el món no gira rodó.