D’un temps ençà, especialment des de la recessió del 2007, les nostres democràcies assisteixen a un deteriorament sever de la reputació dels polítics i, de retruc, de les institucions en què desenvolupen les seves activitats. Desbordats per una agenda global impossible, sovint els nostres representants es comporten com individus oportunistes i “poc fiables”, més causants de batusses i embolics que de millores socials.
Convençut que, com al seu dia va demostrar Carlo M. Cipolla, el percentatge d’estúpids en política, com en un consell d’administració o en una trobada familiar es manté estable al llarg de la història, i que en conseqüència els servidors públics d’avui no són necessàriament ni més ximples, ni més corruptes ni tenen menys formació que els d’altres temps, m’agradaria emfatitzar la importància de cuidar la reputació, especialment la que es deriva de la moderació i la coherència.
Moderació. En l’intent d’ajudar-lo a forjar-se un bon nom, Plutarc li va explicar a Menèmac el cas de Temístocles, un paio que quan va decidir dedicar-se a la política va deixar l’alcohol i va parar de sortir de festa. O el d’ Alcibíades, magnífic polític i general invicte, que va arruïnar la seva carrera de tants canvis d’opinió, aldarulls i baralles com va protagonitzar. També explica el filòsof que hi va haver un tal Demòstenes, tot un dissolut, que en una ocasió va fer una proposta molt assenyada, encara que per la seva mala reputació va ser desestimada. Pel que sembla, la idea era tan positiva que el consell va demanar a un ancià venerable que se la fes seva i que la tornés a sotmetre a l’escrutini de la gent. Llavors es va aprovar.
Vist com n’arriben a ser d’esvalotadors alguns dels nostres líders, el dia menys pensat caldrà sortir a buscar algun ciutadà honorable que, deixant els polítics entretinguts en les seves baralles partidistes, almenys asseguri avenços en qüestions tan bàsiques com la lluita contra el canvi climàtic, l’accés a l’habitatge o la condemna sense matisos de les atrocitats que s’estan perpetrant a Gaza. Tots li donarem suport.
Necessitem polítics temperats i racionals, perquè si ens conviden a raonar, raonem
Coherència. En una democràcia madura, l’esfera pública i la vida privada d’un polític han d’estar separades, però no poden ser contradictòries. És legítim que el servidor públic exigeixi respecte a la seva intimitat, però és inadmissible que no practiqui el que predica. És una qüestió de credibilitat. Perquè, com es pot confiar en un home declarat feminista de dia i puter de nit? Legislador antitabac a les Corts i fumador al privat d’un restaurant? Promotor de causes nobles a Síria, però fratricida a Sòria?
Que consti que a Espanya continua havent-hi polítics exemplars i, més important, que, si als ciutadans ens deixen temps per pensar, al final sempre preferirem la bella a la bèstia, la raó al sentiment. O potser no us estimeu més un ministre parlant en japonès abans que un altre tuitejant insults contra els seus adversaris, fins i tot amb mig país en flames? I no és perquè dominar idiomes sigui un valor per si mateix o, a l’altra banda, perquè la confrontació política no sigui legítima, sinó perquè al fer-ho l’un demostra empatia i solvència mentre que l’altre tan sols acredita un parentiu inquietantment pròxim als neandertals.
Lee tambiénLa independència... de Voltaire!
Primaris com som, necessitem polítics temperats i racionals. Perquè si ens insulten, insultem, però si ens conviden a raonar, raonem. Ho explica Virginia Woolf intentant explicar-se a si mateixa l’odi atàvic dels homes cap a les dones intel·ligents. Al final, no és més que por de perdre la seva pròpia posició privilegiada. Quan algú argumenta de manera desapassionada, i només pensa en com desplegar els seus arguments, l’adversari no pot evitar fer el mateix, concedint la raó a qui la té, igual com reconeixem que els pèsols del Maresme són verds o els canaris grocs. Al contrari, si amb la raó es barregen sentiments i emocions, i pitjor encara, si incorporem judicis morals sobre l’opinió dels altres, l’escalada de violència, primer verbal, després física, es converteix en fatalitat.
Em nego a creure que els nostres polítics siguin pitjors que els seus predecessors. Una altra cosa és que, encegats pels aduladors i atrapats en l’espiral d’odi i polarització a la qual assistim, vagin perdent la seva reputació i amb ella la nostra confiança.