El fantasma

Diumenge va aparèixer un fantasma a Catalunya. No vestia el llençol blanc que l’imaginari popular atribueix com a vestimenta als espectres. Anava cobert amb les pàgines de La Vanguardia on es podien llegir els resultats d’una enquesta del mateix diari que atribuïa a Aliança Catalana 19 escons i 16 a Vox (ara en tenen 2 i 11, respectivament) en cas que ara se celebressin
unes hipotètiques eleccions al
Parlament. L’ensurt no s’acabava aquí. El PSC, que monopolitza la totalitat de l’engranatge institucional en aquests moments, se situava en aquest estudi a la baixa i Salvador Illa perdia un total de sis diputats.

Tot i això, els titulars i el monopoli de les tertúlies se’ls va emportar la meteòrica ascensió de la dreta radical, especialment la que vesteix barretina i espardenyes. Encara que tot això, també el retrocés del PSC, siguin en realitat ingredients del mateix còctel de malestar que amara el cos social de Catalunya, com també passa a Espanya, Europa o els EUA.

A Catalunya u de cada quatre diputats pot ser per a la ultradreta

L’enquesta va merèixer aplaudiments, indiferències i menyspreus. Fins i tot n’hi va haver que hi va voler veure una conspiració, encara que no sapiguem per a què. Deu ser que el nerviosisme és molt mal company de viatge. Però tampoc no n’hi ha per a tant. Al capdavall, als partits aquest fantasma els és de sobres conegut, gairebé un amic, ja que és el mateix que s’apareix constantment en les seves pròpies investigacions i projeccions demoscòpiques.

L’enquesta el que diu és això: el que fins fa no res no era inimaginable està en procés de fer-se realitat. Catalunya s’europeïtza en el sentit més literal i presentista del terme. O, cosa que és el mateix, es dretanitza a velocitat de vertigen i a cavall de les opcions més radicals. L’efecte dels cordons sanitaris practicats fins ara, ja es veu, és el mateix que el de posar-se una pastanaga al cap per prevenir un aneurisma. “Uhhhh!”, crida el fantasma: a Catalunya un de cada quatre diputats pot ser per a la ultradreta. Més del 24% dels sufragis.

Immigració, nerviosisme creixent entre les classes mitjanes i populars per la por del desclassament cap a baix i la sensació de navegar sense rumb entre les generacions més joves. O, cosa que és el mateix, canvis radicals al paisatge humà, empitjorament de les condicions materials de vida d’un percentatge elevat de la població i la convicció, entre els de menor edat, que les regles del joc que han heretat els perjudiquen i han d’apostar per la radicalitat per canviar-les.

Vet aquí el trípode de causes –n’hi ha més, però no són més que variacions– sobre el qual s’assenta el fenomen. El diagnòstic està fet des de fa anys (llegeixin, si tenen temps, Patrick J. Deneen: ¿Por qué ha fracasado el liberalismo? ), però el màxim que s’arriba a oferir com a solució al cada vegada més alt nombre de ciutadans descontents és un laconisme a l’estil “podria ser pitjor” i una invitació a la resignació i al conformisme davant l’inevitable.

Tot i això, què és l’inevitable? Doncs segons li sentim dir explícitament o implícitament a la política sistèmica i convencional tot el que provoca aquest desgavell. Més immigració: no hi ha cap altre remei. Més concentració de la riquesa: així són les regles del lliure mercat. Més dificultats perquè el jove pugui emprendre un projecte de vida sense l’ajuda de la seva família: ni bons salaris, ni habitatge a preus raonables, ni possibilitats d’escalar socialment sense unes inversions cada vegada més grans en educació exclusivista i pares que paguin la festa.

La paradoxa és fàcil d’advertir. Les qüestions que provoquen el desplaçament de grups de ciutadans cap a les opcions polítiques més rupturistes i antisistema són inatacables, gairebé inabordables, des de la política convencional.

Arribats a aquest punt, segons quines projeccions electorals no són tan sorprenents. El fantasma no ens visita perquè sí, al fantasma l’han invocat i el continuen invocant.

I serà així mentre es continuï tractant de racistes o etnicistes els que només volen viure en un lloc que els continuï sent reconeixible, o mentre es mantingui a dalt el risc de desclassament cap a baix de les classes mitjanes i populars. També mentre s’incompleixin clàusules bàsiques del contracte social amb els joves. Sobretot aquesta clàusula no escrita que diu que, si poses de part teva tot el que cal posar, obtindràs la justa recompensa. A sants i a minyons no prometis si no dons .